plans de cures estandarditzats per a malalts hospitalitzats

El canvi, com diu Mayte Pascual, autora del llibre ¿En qué mundo vivimos? Conversaciones con
Manuel Castells, no cessa. Vivim en un món complex i accelerat, en un segle nou i diferent, en
el començament d’un temps que contemplarà els canvis més radicals de la humanitat.
La implementació de sistemes informàtics va ser l’inici del canvi a l’Hospital Universitari Joan
XXIII: canvi d’actitud, canvi de mentalitat i canvi de manera de fer les coses.
Tot això va implicar un gran esforç per part de tots els professionals, però en tot moment es va
viure com una experiència enriquidora i positiva.
Pel que fa a les infermeres i auxiliars d’infermeria va significar un repte enfrontar-se a
l’ordinador com a eina de treball a l’Hospital, ja que no ho havien hagut de fer mai abans. Els
metges disposaven d’ordinadors, les administratives també, però les infermeres no; les
infermeres tenien els carrets de cures, els registres en paper i bolígrafs de colors (vermell per
enregistrar la temperatura, negre per al registre de la tensió arterial, blau per documentar la
freqüència cardíaca i verd per anotar la freqüència respiratòria).
Per fer un diagnòstic de la situació de partida, es va distribuir una enquesta que avaluava
coneixements informàtics i recollia l’opinió dels professionals cap al canvi que es plantejava.
La resposta va ser majoritària i els resultats van ser sorprenentment favorables: les infermeres
estaven preparades per al canvi i el valoraven positivament com quelcom que facilitaria el
treball; en definitiva, com una oportunitat de millora.
Es va iniciar el projecte reforçant la metodologia infermera, estandarditzant el model de treball
i procurant sempre que els trajectes fossin curts i progressius per assegurar-ne l’èxit. En tot
aquell procés de transformació, l’equip de supervisores i infermeres referents va tenir una
funció cabdal, seguint el lideratge de les infermeres superusuàries, responsables de la
participació en els processos d’harmonització dels estàndards de cures i del suport in situ, que
guiaven els professionals en l’ús d’aquestes noves eines i cercaven solucions imaginatives i
flexibles per a les etapes més difícils i complexes d’aquest procés.
Es van fer múltiples cursos de formació perquè els professionals aprenguessin a registrar les
cures amb el programari Gacela-Care. Les infermeres van viure aquell període amb molta
il·lusió. Era un repte que les va atraure des del començament, sabien que estaven a punt de
tenir-lo com a eina de treball i s’interessaven per l’inici de la seva implementació als seus llocs
respectius.
Els primers mesos van ser difícils. Els programaris i, especialment, el programari d’infermeria
no funcionaven correctament per problemes tècnics.
Van caldre uns mesos perquè les infermeres s’adonessin que només necessitaven temps per
aprendre a treballar amb les noves aplicacions, que, d’altra banda, també facilitaven la
integració i l’operativització de la metodologia a la pràctica, cosa que, sovint durant anys, havia
P L A N S D E C U R E S E S T A N D A R D I T Z A T S P E R A M A L A L T S H O S P I T A L I T Z A T S
Institut Català de la Salut
55