plans de cures estandarditzats per a malalts hospitalitzats

L'actual desenvolupament de la ciència infermera, el seu un rol específic i autònom i la
consolidació, com a membre de l'equip interdisciplinari dels hospitals, han determinat la
necessitat de disposar de documents que recullin l'activitat que les infermeres planifiquen i
fan, com a elements imprescindibles per a l'avaluació de la qualitat de les cures, i com a eines
bàsiques per a la docència i la investigació.
De tothom és sabuda la importància dels registres en l'exercici professional i la seva utilitat per
garantir la continuïtat del procés assistencial. Però el camí no ha estat senzill per a les
infermeres.
Durant la dècada dels anys 70, a l’Hospital General Moscardó, denominació franquista que va
ser substituïda per l’actual Arnau de Vilanova de Lleida, la infermeria treballava amb tasques
delegades pels facultatius a través d’unes fitxes de transcripció de tractament. No hi havia
registres d’infermeria dins la història clínica, sinó que s’escrivien en un llibre de la unitat. El
traspàs de la informació es feia, bàsicament, de forma oral. La infermera no expressava el que
feia i com ho feia, i no valorava els resultats obtinguts. A més, utilitzava un raonament intuïtiu i
no registrava per escrit les activitats ni els resultats de les seves actuacions.
Als anys 80, la Direcció d’Infermeria de l’Hospital va decidir treballar amb el procés d’atenció
d’infermeria. Per això, es va començar a tenir consciència de professió infermera, de la
necessitat de descriure funcions pròpies i es va introduir en la història clínica del pacient el full
de treball d’infermeria, en què s’anotaven les tasques realitzades i el full d’observacions
d’infermeria amb les incidències individualitzades.
També cal indicar que la incorporació de la teoria holística en la filosofia de la infermeria va
canviar la manera de cuidar i va aportar a la professió identitat pròpia perquè tenia com a base
la seva principal actuació «tenir cura».
Utilitzar una metodologia infermera era ja quelcom més que una qüestió d’organització, era
una manera de comprendre, estructurar, orientar i donar sentit a l’activitat infermera. El marc
conceptual i la metodologia infermera eren aspectes que no es podien deslligar.
Als anys 90 va néixer la necessitat de redefinir l’aportació d’infermeria dins l’equip
multidisciplinari. Per això, calia incorporar a la pràctica una nova metodologia de treball: es va
començar a treballar amb diagnòstics infermers segons la taxonomia de la North American
Nursing Diagnosis Association (NANDA), es va adoptar el model de Virginia Henderson i es va
instaurar el full de valoració d’infermeria basat en aquest model. No obstant això, la
taxonomia de la NANDA no va arrelar i la majoria d’unitats van deixar d’utilitzar-la.
Les infermeres es van adonar de la importància dels judicis clínics que elles mateixes
generaven. Calia un llenguatge comú. El paper social i professional de les infermeres va anar
creixent i evolucionant cap a una major professionalització i es van consolidar les seves
P L A N S D E C U R E S E S T A N D A R D I T Z A T S P E R A M A L A L T S H O S P I T A L I T Z A T S
Institut Català de la Salut
79