plans de cures estandarditzats per a malalts hospitalitzats

Institut Català de la Salut
124
Les terminologies d’interfase, també anomenades terminologies d’aplicació o d’entrada, són
vocabularis controlats que faciliten l’organització i la introducció de les dades en els sistemes
d’informació assistencials. La interfase implica la interacció entre l’ús col·loquial dels
descriptors de l’estat del pacient que utilitzarà la infermera en els seus registres (o dels judicis i
les actuacions) i els elements conceptuals codificats i estructurats en el sistema. Els termes
d’aquests tipus de vocabularis són “amigables” i actuen de pont entre el llenguatge natural
dels professionals i la rigidesa de les classificacions i les nomenclatures. 19
Com s’ha descrit en els diversos capítols sobre l’experiència d’implementar i normalitzar l’ús
de la metodologia infermera a diferents hospitals (del capítol 2 al 12), històricament cada
centre havia emprat o no aquestes classificacions segons criteris diversos. En els registres en
paper, els pocs hospitals que empraven un pla de cures estandarditzat, com a eina de treball,
solien incloure els diagnòstics de la NANDA. 8 L’ús de les classificacions d’intervencions (NIC) 14 i
de resultats (NOC) 20 en aquests centres era pràcticament inexistent.
Els motius que van conduir a adoptar la terminologia ATIC en el Programa Ares van ser de caire
clínic, metodològic i pragmàtic.
Clínicament, cap d’aquestes classificacions representava la totalitat (ni una gran part) de la
prestació de cures infermeres als hospitals. Malgrat la seva vàlua històrica i el seu ús en
d’altres centres o àmbits a nivell nacional o internacional, una classificació no hauria d’emprar-
se com a vocabulari per al registre de dades. Les classificacions i nomenclatures són
considerades llenguatges de sortida, vocabularis de referència, bàsicament per a l’agregació de
dades i l’explotació de la informació. No s’ha definit un únic vocabulari infermer estàndard
internacionalment. 19 En tot cas hi ha múltiples opcions més enllà de la NANDA, NIC i NOC, com
la International Classification for Nursing Practive (ICNP) 21-22 o la Clinical Care Classification 23 ,
però totes elles se situen al mateix nivell que les terminologies de referència. No hi ha
evidència científica que demostri que un vocabulari normalitzat és millor que un altre, ni, de
moment, gaires estudis que avaluïn el seu impacte en els resultats.
La normalització i generalització de l’ús dels plans de cures del Programa Ares havia de
contribuir a garantir la comunicació interprofessional, la seguretat clínica dels pacients i la
continuïtat de cures intrahospitalària entre diversos àmbits del sistema sanitari. La primera
prioritat era garantir que els plans de cures estandarditzats recollien el mínim comú
denominador de la prestació de cures i que aquest era segur per als malalts i comprensible per
a qualsevol infermera, independentment del seu nivell de formació en metodologia o
llenguatges clínics. Igualment, havia de ser comprensible a d’altres professionals: a les auxiliars
d’infermeria, perquè part de les cures estandarditzades en els plans es delegarien a les seves
agendes de treball i també als metges. Cal destacar que els plans de cures són una eina de
treball infermera per a una adequada atenció als pacients, totalment compatible amb
P L A N S D E C U R E S E S T A N D A R D I T Z A T S P E R A M A L A L T S H O S P I T A L I T Z A T S