plans de cures estandarditzats per a malalts hospitalitzats

drepanocítica, però els resultats dels existents orienten la necessitat d’una aportació proteica
adequada i de suplements nutricionals per minimitzar el risc de complicacions.
La combinació d’evidència científica i expertesa clínica és l’element que dóna suport a la
construcció dels plans de cures, però també al seu ús i la seva actualització. Des de l’inici de la
implementació d’aquest projecte l’any 2007 a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol fins
ara, amb onze hospitals que empren aquest model, no s’ha identificat cap esdeveniment
advers atribuïble a una inadequada definició, construcció o ús d’un pla de cures estandarditzat
del Programa Ares, i així es contribueix a una prestació de cures més segura.
Els plans de cures del Programa Ares es revisen periòdicament?
Els plans de cures del Programa Ares, compartits per tots els centres que participen d’aquest
projecte, s’actualitzen de forma periòdica, com a mínim, un cop cada cinc anys. L’índex
d’aquesta publicació especifica l’any de construcció o de l’última actualització de cada un dels
plans de cures estandarditzats presentats. Alguns dels plans de cures estandarditzats del
Programa Ares no s’ha inclòs en aquest llibre perquè està en procés d’actualització.
La construcció, revisió i l’actualització dels plans de cures estandarditzats és liderada pel grup
d’infermeres superusuàries i referents dels centres que participen en el Programa Ares, que
fan un procés d’harmonització, internament, amb les infermeres assistencials dels hospitals i a
nivell intercentre en les sessions d’harmonització d’estàndards que es fan de forma periòdica i
conjunta, com a mínim, sis cops l’any.
Un pla de cures estandarditzat té un diagnòstic o en té més?
Els plans de cures estandarditzats contenen els problemes (reals o de risc) més freqüents que
presenten els diferents grups de pacients. En els plans de cures estàndards, aquests problemes
s’identifiquen a partir dels estudis i les dades disponibles d’incidència o prevalença de les
complicacions derivades de la malaltia o el tractament que originen l’ingrés del pacient.
La majoria de plans de cures estandarditzats contenen un “problema principal” i altres de
secundaris. El problema principal o diagnòstic principal és el concepte emprat per definir el
motiu essencial que genera la necessitat de prestació de cures infermeres a aquests pacients,
en aquest cas, a l’àmbit de l’hospitalització. El problema principal a cada pla de cures
estandarditzat sol ser un diagnòstic de risc que té vinculat el gruix de les intervencions
infermeres. 19 Així, per exemple, en malalts que ingressen per tractament d’una insuficiència
cardíaca descompensada en fase aguda, des del Pla de cures estandarditzat es considera que el
problema principal és el “risc d’edema agut de pulmó”. El fet de considerar un problema
principal no resta importància als altres problemes plantejats en el Pla de cures estandarditzat.
P L A N S D E C U R E S E S T A N D A R D I T Z A T S P E R A M A L A L T S H O S P I T A L I T Z A T S
Institut Català de la Salut
127