20 TRAJES 20 VESTITS 20 DESIGNS

Her early works are included in the two volumes, Evening (1912) and The
Rosary (1914), which reveal her predilection for romantic poetry, expressed
with a refined vocabulary.
In 1921 and, later, in the 1930s, those nearest and dearest to her were
victims of political repression: indeed, her husband, Gumilev, was executed
by firing squad in the former year.
After the publication of The White Flock (1917) and Anno Domini MCMXXII
(1922), she kept a long silence, interrupted only on occasions with poems
full of melancholy and anxiety about the horrors of life.
In the years from 1936 to 1940, at the height of Stalinist repression, she
wrote Requiem, about its victims. This, her masterpiece, was not published
until 1987.
In 1946, denounced for aestheticism and a lack of political commitment,
she was expelled from the Union of Soviet Writers, although she would be
readmitted in 1951. Her last important work, Poem without a Hero, written
between 1942 and 1962, is an attempt to reconcile the private nature of the
lyrical poetry of her youth with a broader vision of reality and history.
Ajmátova was able to describe in her verse the suffering of the victims of
repression and war. Although her most heartrending works took decades to
be published, they finally received well-deserved recognition.
In 1962, she was nominated for the Nobel Prize in Literature and in 1965
she received the Etna Taormina Prize. Also in 1965, she received an honorary
doctorate from Oxford University.
Her poetry combines a classical and musical tone with profoundly tragic and
solemn notes.
ROBERTO VERINO
Roberto Verino (Orense, 1945) inicia les seves activitats a la moda l’any
1970, quan torna a Galícia després dels seus estudis de belles arts a
París. El 1982 crea la seva primera col·lecció de pret-à-porter femení i
l’any següent obre la seva primera botiga a París. El 1988 llança la seva
línia juvenil ERRE UVE DOS, inici d’una sèrie de línies de la seva producció.
Ha rebut nombrosos premis, entre els quals destaca la medalla Castelao
(1996) i la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (2008). És un dels
dissenyadors espanyols amb més projecció internacional i té botigues i
negocis implantats en molts països del món, com ara Mèxic, Xina, França,
el Regne Unit i Grècia. La seva dilatada trajectòria ha estat coronada amb
l’exposició retrospectiva de tota la seva obra a The Gabarron Foundation de
Nova York l’any 2008.
Roberto Verino (Ourense, 1945) inicia sus actividades en la moda en 1970,
al regresar a Galicia tras sus estudios de Bellas Artes en París. En 1982
crea su primera colección de pret-à-porter femenino, abriendo su primera
tienda en París al año siguiente. En 1988 lanza su línea juvenil ERRE UVE
DOS, inicio de una serie de líneas de su producción. Receptor de múltiples
premios, destaca la Medalla Castelao (1996) y la medalla de Oro al Mérito
en las Bellas Artes (2008). Es uno de los diseñadores españoles de mayor
proyección internacional, tiene sus tiendas y negocios implantados en
muchos países del mundo, siendo México, China, Francia, Reino Unido y
Grecia algunos de ellos. Su dilatada trayectoria ha sido coronada con la
exposición retrospectiva de toda su obra en The Gabarron Foundation de
Nueva York en 2008.
Roberto Verino, born in Ourense in 1945, began working in fashion in
1970, upon returning to Galicia after completing his Fine Arts studies in
Paris. In 1982, he created his first collection of women’s pret-à-porter, and
opened his first boutique in Paris the following year. In 1988, he launched
his youth line ERRE UVE DOS, the start of a series of production lines. Of
the many awards he has received, some of the most noteworthy are the
Castelao Medal (1996) and the Gold Medal of Merit in the Fine Arts (2008).
One of Spain’s designers with the greatest international presence, he
has boutiques and businesses in many countries of the world, including
Mexico, China, France, the United Kingdom and Greece. His extensive
career was crowned with the retrospective exhibition of his life’s work at
the Gabarron Foundation in New York in 2008.
JOSÉ ÁNGEL VALENTE
Poeta, assagista i traductor, ha estat una de les veus més representatives de
la poesia espanyola del segle XX.
José Ángel Valente va néixer a Orense el 1929. Es va llicenciar en dret a la
Universitat de Santiago de Compostel·la i més tard en filologia romànica
a la Complutense de Madrid. Va treballar com a professor de literatura a la
Universitat d’Oxford fins al 1958, i en la de Ginebra, fins al 1975, on va exercir
de traductor per a la UNESCO. També dominava la traducció literària, amb
edicions de John Donne, John Keats, G. M. Hopkins, Constantino Cavafis,
Eugenio Montale, Paul Celan i Edmond Jabès, entre d’altres. Als anys vuitanta
va tornar a Espanya i va fixar la seva residència a Almeria, on va continuar
amb la seva activitat docent com a professor visitant en diverses universitats
estrangeres. Els últims anys de la seva vida va alternar la seva residència
suïssa amb l’espanyola.
La seva trajectòria poètica està lligada, als inicis, a la Generació dels 50, on
defensava la poesia com a via de coneixement. Aviat es va deslligar del grup
i va evolucionar cap a una poesia eminentment mística, coneguda com a
poesia del silenci.
A aquest període pertanyen els volums A modo de esperanza (1954), premi
Adonais, Poemas de Lázaro (1960), Premi de la Crítica, La memoria y los
signos (1966) i Siete presentaciones (1967). També és autor de poemes
en gallec, recopilats a Sete cántigas de alén (1981) i posteriorment a
Cántigas de alén (1989 i 1996). Hereu de la tradició mística espanyola
de San Juan de la Cruz i Miguel Molinos, José Ángel Valente assimila
tradicions culturals, històriques i tendències filosòfiques i crea textos
cada vegada més profunds i complicats. De rerefons existencialista, per
a Valente la poesia és «l’experiència reconstruïda per la memòria». També
ha publicat els poemaris Mandorla (1982), Nueve enunciaciones (1982),
El fulgor (1983), Nadie (1996) i Fragmentos de un libro futuro (2000),
editat pòstumament. Valente sempre ha romàs al marge de les tendències
poètiques dominants. Poc abans de morir comentava sobre això: «Al poeta
el defineix l’experiència espiritual».
Els seus assaigs exploren la pintura, la mística i la literatura espanyoles.
Entre aquests llibres trobem títols com ara Las palabras de la tribu (1971),
Ensayos sobre Miguel de Molinos (1974) i La piedra y el centro (1983).
Valente va rebre, entre altres distincions, el premi Príncep d’Astúries de les
lletres (1988), el Premi Nacional de Poesia (1993 i 2001) i el premi Reina
Sofía de poesia (1998). Va morir a Ginebra l’any 2000.
Poeta, ensayista y traductor, ha sido una de las voces más representativas
de la poesía española del siglo XX.
José Ángel Valente nació en Orense en 1929. Se licenció en Derecho en la
Universidad de Santiago de Compostela y más tarde en Filología Románica
en la Complutense de Madrid. Trabajó como profesor de literatura en la
Universidad de Oxford hasta 1958 y en la de Ginebra, hasta 1975, donde
ejerció como traductor para la UNESCO. También dominaba la traducción
literaria, con ediciones de John Donne, John Keats, G. M. Hopkins,
Constantino Cavafis, Eugenio Montale, Paul Celan o Edmond Jabès, entre
otros. En los años ochenta volvió a España y fijó su residencia en Almería,
continuando con su actividad docente como profesor visitante en diversas
universidades extranjeras. En sus últimos años alternó su residencia suiza
con la española.
Su trayectoria poética está ligada, en sus inicios, a la Generación
de los 50, donde defendía la poesía como vía de conocimiento. Pronto se
desligó del grupo y evolucionó hacia una poesía eminentemente mística,
conocida como «poesía del silencio».
A este periodo pertenecen los volúmenes A modo de esperanza (1954),
Premio Adonais, Poemas de Lázaro (1960), Premio de la Crítica, La memoria
y los signos (1966) y Siete presentaciones (1967). También es autor
de poemas en gallego, recopilados en Sete cántigas de alén (1981) y
posteriormente en Cántigas de alén (1989 y 1996). Heredero de la tradición
mística española de San Juan de la Cruz y Miguel Molinos, José Ángel Valente
asimila tradiciones culturales, históricas y tendencias filosóficas creando
textos cada vez más profundos y complicados. De trasfondo existencialista,
para Valente, la poesía es «la experiencia reconstruida por la memoria».
También ha publicado los poemarios Mandorla (1982), Nueve enunciaciones
(1982), El fulgor (1983), Nadie (1996) y Fragmentos de un libro futuro
(2000), que se publicó de manera póstuma. Valente siempre ha permanecido
al margen de las tendencias poéticas dominantes; poco antes de su muerte
comentaba al respecto: «Al poeta le define la experiencia espiritual».