orguens i organistes catedralicis de la valencia del ... - Lo Rat Penat

L’ULTIM ORGANER DEL SIGLE XIX
central, l’atra en la nau lateral que abans no tenia. Pero tampoc estic massa cert que
eixa frontera lateral fora montada, puix ningu mai en parla i yo sols recorde una
classe de dibuixos.
Lo que es cert que conservaren integrament fon la caixa, que ya l’havia conservada
Martínez Alcarria, caixa plenament renacentista, i que perdurà fins l’any 1936. Pero
d’aixo millor no parlar-ne ara, puix se’n entrem en el sigle XX i no es massa grat tot lo
que hi ha que dir.
Atra de los coses que tingueren gran dificultat fon la llengüeteria. El mateix organer
Ibach no entengé massa be les descripcions dels registres de l’orgue vell, de Martínez
Alcarria en 1833, i fon motiu de greus equivocacions, fins en el mateix presupost, encara
que despres fon corregit en la bona voluntat de tots.
Lo que mai fon corregit foren les dificultats que tot organiste suplent tenia quan
anava a tocar a la Seu, puix no sabía mai quin tirador estirar, puix els noms no li recordaven
sonoritats. Yo mateix he escoltat queixes en eixe sentit.
I com que sempre que algu diu coses que no han segut acceptades per tot lo mon
pareix necessitar que atres recolzen les seues afirmacions, fare referencia a la carta de la
Casa parisina Barker, inventors de la maquina mecanica del mateix nom, que diu que
allo que l’orgue major de la Seu necessitava era arreglar la part mecanica de l’orgue, la
durea dels teclats, el desequilibri de les «manches» repartint l’aire, i tambe l’ampliacio
de notes i registres en la part del pedal, sense exigir una reestructuracio total que, en
realitat, no feya cap de falta.
L’ultim organer del sigle XIX
La renovacio de les manches feta per la Casa Ibach tampoc fon massa lluidora. En
novembre de 1885 ya tornaven a donar que parlar i els canonges se’n preocupen. Els
constructors eren estrangers; Alcarria no està en Valencia i el capitul busca qui el
substituixca.
Martínez Alcarria deixa de pertanyer a la Catedral i ocupa el seu lloc “Juan” Amezua,
encara que solament li pagaran per treballs fets i no com a organer de la Seu.
Ell s’ocuparà de fer les manches noves de l’orgue gran i de l’orgue chic, de la renovacio
dels secrets, de netejar i d’harmonizar tots els jocs.
En 1882 l’orgue ya tenia problemes ademes de la durea dels teclats, i els canonges
començaren a demanar parers i preus a Zimmermann de París, a Randeynes, al mateix
Amezua…S’encarregà Juan Amezua com ho acordaren els canonges el 28,11,1895. Volen
que s’arreglen els dos orguens.
En l’orgue gran, poques innovacions. Lo mes important fon la colocacio de la maquina
neumatica Barker per a suavizar la durea dels tecltats.
En l’orgue chic la renovacio fon mes important, puix en l’informe de restauracio
propon, ademes de fer noves manches, afegir un segon teclat que tendria Viola, Octava
i 15ª nazarda. El Clari de ma esquerra el convertirà en uns Violins tancats dins d’una
caixa expressiva. L’orgue mantindra caracteristiques nostres i començarà a incorporarse
a les noves tendencies afegint la Viola.
126