el-proces-publicar-def-web2

Elprocés.Revistacontracultural‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐matives:“Aquestblauintens/delmarésprou.”JoanVinyolioposaaixí elsdosabismesaquèporteninevitablementlesparaules:laparaulail’ésser,l’ésserilaparaula.Elshomes,perexpressarelblauintens,elmónilescoses femservir laparaula,perexpressarelsnostressentimentsielsnostrespensamentfemservir la paraula. És l’organisme comunicatiu méspotent que tenim.Hem establert un vincle indissolubleentre l’existència,lanostraexistència,i laparaula,l’hemestablertoenshihemtrobatestablerts.Unvincle queens constitueixcoma éssersexpressius,ésadir,comaésserscompresosenlaparaulaicompromesosenlaparaula. El cabal queengega lasegona melodia delprimerversésmassagranimassaimpetuós.Laribadelprimerversnoelpotcontenir.I,amés,aralamelodiadel’éssers’haimposaticomençaalliscar.Cal,doncs, com sap fer molt bé el poeta en situacionsd’amuntegament d’energia, deixar que el correntdesbordielprimerversiqueinundiunapartdelsegon.Noésqueaixíatenuï latensiórítmica delprimersvers,ans,mésaviat,preténd’accentuar‐la.Nos’hanpasacabat ambaixòelscontrastosilestopadesqueelpoemaconté.Però l’ElegiadeVallvidrerahad’expressarelsacordsielsdesacordsquemouenl’home. Ha d’arribar fins on pugui,enllà.L’existentexisteixiresplendeixambblausintensos.Ihadeserdit, hadeser acollit,ha deser habitat i hadeserreconegut.Iésamb laparaulaqueelmónhi continuaessent dit. La contraposició fonamental entreésser i paraula continua actuant, doncs, i torça itorçaràamb força,trencai trencarà mésd’una vegadaencaraelfilferrodelvers.Tanmateix,el que és cert és que, fins i totnegant‐lao desnonant‐la,laparaulaharetallatihaconfiguratperl’homeiperal’homealgunamenaderealitat, sigui aquesta inefable o no, material oimmaterial, objectiva o subjectiva, il∙lusió o electrons.La paraulade l’home haacollit el blau,l’intens,elmari l’excési lasuficiència.Laparaulas’hafet campana i ressò, d’una maneraincertai, segurament,incompleta,del’existent, i l’ha proclamat.Nosabemquanlaparaulaacudíalsllavisdel’home,ni perquè,nicom.Ésmés,noenspodemimaginarl’homesenselaparaula,comno enselpodemimaginarsensela vistao l’oïda.De tempsimmemoriallesparauleshan anatihan vingut del’homeal’home,del’homeals éssersi a l’univers,en elpoema,enlaconversaoenlavidasilenciosadelaintimitat.La proclamació que efectua la paraula sempre haestat una acollida, una reconeixença de l’existent.Comafirmendosversosdeladarrerapartdel’ElegiadeVallvidrera,“el que, però, perdura/ho funden elspoetes”.Sónparaulesalemanyesd’unpoetaalemany,Hölderlin,queJoanVinyolitradueix,repeteixitambéacull, i en les qual posa,a desgrat de tot,confiança.Nohihadubtequeelpoetasabiaquenosaltres,gentdeparlacatalana,hi afegiríem,enescoltar‐les,lanostra experiènciasobre les paraules. Lade la coacció i l’extinció, la de la usurpació del’herènciapersonalicol∙lectivailadelarenaixençailareconstrucciói,enprimerlloc,ladelafundaciódelallibertat.Fetifet,cadapersona,cadatribu,cadapobleescoltaamb lasevaveu,iésamb lasevaveuque assaja d’acostar‐seals altres sons i a les altresexperiències, als altres mons i als altres sentits.Aquellsdosversosfinals,però,són,permésallunyatsque estiguin delprimer vers,unaresposta alapreguntainicial,“Perquèparaules”,ialanecessitatquetélanostraèpocad’escoltar‐lesid’escoltar‐nos‐hi afons.Enelterritoride l’humàésaixí com esfalapoesiaieldiàlegentrel’homeielmón,entrel’homei l’home:semprearran dedosabismes.Ladesconfiançaenlaparaulasempreacabaen desconfiançaenl’home.Lacoacciósobrelaparaulasempreacabaencoacciósobrel’home.Iladesconfiançaenl’homeilacoacciósobrel’homesempreéselpuntdepartidad’unanovaafirmaciódel’homeidelaparaula.Lapoesiamesuraicomunicacontínuamentladistànciaentrelaparaulail’existent,isemprehitrobadistànciai sempre hi troba proximitat. La humanitat, atravésdelaparaulaideladiversitat deparaules,haestat undiàleg difíciliininterromputambl’existent.Per habitar‐lo i per habitar‐hi.Per conèixer‐lo i perreconèixer‐lo.La poesia ha estat el vaixell insígniad’aquesta tasca que l’home s’ha proposat: salvarl’insalvable.128