el-proces-publicar-def-web2

Elprocés.Revistacontracultural‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐Passeig amb Vinyoli il’àngel de RilkeJaume CreusAl poemaAlgúquevedelluny,JoanVinyolihiposaaquests tres versos de fet autobiogràfics: «I vaconèixerRilke,/iRibalivadirques’estimés/aquellquel’ajudésafer‐segran».Josemprehetingutunaflacaper lespersonesgransquem’ajudenafer‐megran, perquè em traspassen alguna cosa —pertanyentalregnedelasaviesa—quejoapreciomolt:lasevapersonal,peròtransferible,experiènciadelavida.Deixant debandaiconesartístiques o elsclàssics,queenunmomentoaltreetserveixendemirallmés o menys durador, al llarg de la meva primerajoventut vaigtenir alguns referents depersonesdegeneracionsanteriorsalamevaqueemvan marcarprouper fer‐memadurar.En el terrenydelapoesiael primerva ser Espriu,indubtablement,peròreconecque en la construcció de la meva veu poètical’empentaespriuananoduràgaire.Haviaanat descobrintels poetes francesos maleïts (Baudelaire,Lautréamont, Rimbaud, Verlaine) i aquests emtemptavenmésenlaideadeviurelapoesiacomunart desi mateix,deixant‐hi la pell d’una maneraoaltra,si calia.I amésamés,alaFacultatdeLletresde la Universitat Autònoma, ja havia conegut GabrielFerrater, i a través d’ell m’havia familiaritzatamb Pavese i Pasolini.Peròs’hade dir que elsprimersanys setanta ja m’havien estat especialmentreveladors delamultiplicitat deveuspoètiquescatalanesque teniaa l’abast,malgrat lapersistènciadel règim franquista. El gran recital del Price del1970(amiemvanquedargravadeslesintervencionsd’Espriu, Pere Quart,Bartra, Brossa,Ferrater i Colomines)vaser una experiència revulsiva,és a dir,destructivaiconstructivaalhora.I apartird’aleshoreselmeumónpoètic vacomençar afer ungir notable.Enunadelesreunionsextradocentsalbar“ElMesón” de Sant Cugat, Ferrater m’havia parlat deJoanVinyoliiamim’haviaquedatelcuquetdetenirhitractes. De moment,però, les persones que enaquell moment em marcaven més eren l’enyoratJoanSolà,que emrevisavaelsprimerspoemesseriosos;l’AlfredBadia,poeta i dramaturg,paredelaLola Badia,amb qui llavors jo sortia (avui aquestadeixebladeRiquerésunamedievalistadeprestigi),iels meusonclesJosepMateu,còmic, “teatrero” integral,elprimer queem va fer estimar elpiano,elteatre i el país (juntament amb la MariaCreus,lamevapadrinai muller seva)i Miquel Muñoz,elparedel Miquel Desclot, devorador de Pla, que em vaobrirelcampdelsllibresencatalàiemvaeixamplarl’amor a lamúsica catalana. En el present contextnomésparlarédel’AlfredBadia.L’AlfredBadiatambéemvaparlardeVinyoli,a qui va presentar en un recital a l’Escola Betània(estemparlantdel1971)ivaserelprimeraposar‐meelsSonetsaOrfeudeRilkesotael nas.Elljan’haviapublicat alguns,crec que eraala revista “El Pont”,però ja en tenia una traducció completa o, si nocompleta del tot, sí molt a punt. Reconec queemvandeixarben trasbalsat,perquèerenpoemesqueesresistienalacomprensióimmediataiobligavenaprofundesreflexions,demaneraquese’mfeiengratamentmisteriosos. Segurament per això, hi vaigparar mésatenció.Elljame’n vaobriralgunssecretets,jodesprés,capal1974,vaigintentarcapbussarmemésintensamentenRilke,iencaraelvaigtrobarinaccessible,sobretot lesElegiesdeDuino.En canvi,els sonets ja els vaig trobar més diàfans i, per damuntdetot,instigadors.Peròabanshivahaverunaltrefetincomprensible,perbéqueclaramentcomprensible(jotambélihaviasentitdirquenopensavapassar de la cinquantena): el suïcidi de Ferrater,l’agostdel72.Joqueme’lteniacomamoltpròximquantaltreball poètic(nocomareferentvital,però),passateltràngold’assumirlasevamort,emvaigsentirunamicaorfe,tot iquejaemfeiamalveure’lalesclassesdelingüística podent amb proufeines articularbélesparaules.I dic orfetantpelquefaalapoesia41