el-proces-publicar-def-web2

Elprocés.Revistacontracultural‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐més tard aquest apropament a la perspectiva mallarmeana,en favor d’una no del tot explícita peròmoltmatisadafunciódelesvivènciesdinselpoema,i d’una redefinicióde lasevafunció mésenllàdelamera “catarsi” 8 o el pur joc), els seus termes enspermeten entendre perfectamentl’apropiació delacançódeShakespearecomaimatgedel’autonomia(absolutaorelativa)delpoemarespectealarealitat,especialmentrespectealabiografiadequienserial’autor; una autonomia, però, que no significa unapèrduaderelacióambella,sinómésaviatalcontrari.Ésadir,l’ingrés,atravésdelpoema,enunaformadevisiódiferentdel’habitualonl'experiènciapersonalesredimeix,adquireixunsentit,ion elsubjectees retroba, plenament integrat. Un domini màgic,en definitiva,elaborat amb els materials de lamateixavida.1CitolatraducciódeJaimeGildeBiedma.2Xavier Macià, enlaseva edicióde l'obra poètica deVinyoli,ensinforma delvessantbiogràfic d’aquest poema (tambéexplicat,peraltra banda, perPepSolà).Aquest“algú”(visible,d’altrabanda, desd’“Algúm’ha cridat”,primerpoemadelrecullElCallat,finsa “ElegiadeVallvidrera,VII”;perbé queenelcasquecomentem és,de fet,unafiguraciódeljopoètic,que capala meitatdelpoema passa aadreçar‐se,enprimerapersona,aun“tu”indeterminat)esrelacionariaambIsabelAbelló, amb qui Joan Vinyoli va tenir una intensa relació entre 1937 i 1942, i que seria “el detonant” del procés de“conversió”a la poesia queVinyolimateixsituavaentre PrimerdesenllaçiDe vidaisomni; ésa dir, l’abandódelapoesiacom a disciplinaestètica(lligada, sota l’advocacióalpoema‐cosa rilkeà, aunesdeterminadesreglesd’art)perlapoesiacomaformadevidaiderecercadel’altre.Maciàtambé indica,però,unaaltraqüestió:AbellótambévaintroduirVinyoliala lectura d'autorsanglesoscom KeatsoShakespeare. Ésa partirdelatrobada ambella que Pròsper esdevéuna figuraemblemàticaperaVinyoli,gairebéunàlterego,unaimatged'allòqueperaellésunpoeta.3Malgrattot,laveritatésquehihapocacosaadir,respectealtemaqueensocupa,sobre“Campanes”,que aprofitadelpoemad’Arieljustl’onomatopeiafinal.4Posatsadonardetalls:elquartvers,“Nothingofhimhathdothfade”,enrimaambel“corallmade”delsegon,presentaunproblema altraductorcatalà.Ferraté tradueix“senseque enellhihagidefalt”,introduintunarcaismeforçat;Vinyolirealitzaundesplaçamentd’elementsiunavariacióde sentit:“niunamicadelqueésenellmortal/nos’haperdut”.El“resd’ell”quenos’haperdutesdevéaixímésespecífic: ara ésnomésallòqueeramortalenl’homemort,deixantunanotablellibertat, de fet, per a determinarquè hipodia d’haverimmortal(i sihihavia algunacosa;encascontrari,tindríem unaexpressiósinònimadel’original;ateamentsinònima,afegiríem,enlamesuraqueelpoemadeShakespearesemblaindicarque lamort éstotal, que tot s’hi podria perdre)enla persona. Enqualsevol cas, quanta l’expressió,la versió deVinyoliresultaforçamésnatural,totmantenintl’esquemaderimesil’isosil∙labismedel’original.5 Passa que,molt probablement,Vinyolinoésaquídeltot fidedigne. XavierMacià parla d’unasèrie de poemesinèdits,escritsentre1955i 1960(entre ElCallatiRealitatsi, pertant, enundelsperíodesde “silenci”delpoeta), iposteriormentrecuperatsambtotdevariacions,entre elsqualshi haelgermendeLlibred’amicialgunspoemesque reapareixeran,uncopsuperadal’èpocadelrealisme històricproposatperCastelletiMolas,dinsderecullscom Cantsd’Abelone,CerclesoElgriu.Entreaquestspoemesn’hiha un,“Le vierge,le vivace et le belaujourd’hui”, format per tresseccions, que aniranapararcom a poemes independents, respectivament, a Domini màgic, Ahorespetites i Vent d’aram. El primerd’aquestspoemesés,defet,unaversióprimigèniade“Cançódemar”:Peraquinajoiosamarhevingut,/francderecances,pelcamíflairós,/ matinalment,sorprèsquejofos/unaltre, pur,alliberat,resolut?//Queveloçmentlliscavasense por/perlafinorporosadel’asfalt,/caponeldéusalobreservaendalt/lateranyinafoscadelsormeigs.//Quanheprovatambpeuardentelun/ del’aiguasoma gorgolantalgual, /entre conquilles,nacresi palets, / he vistlaprimavera de lesalgues. Caprastre,doncs,delacançód’Ariel,independentmentde sipodem valorar‐ne la cita comaconclusiónecessària,ono,delpoema.Naturalment,podementendrelesparaulesdeVinyolidesdelaperspectivadepensarqueelpoemanovaestaracabatfinsquenos’hivaincardinarlacitad’Ariel,queenserial’únicfinalpossible.6Totila distància d’aquestaformulaciórespecteala qualtrobemenDominimàgic(ialade Carner,que hibuscava unaconciliacióentre lesexigènciesde la mètrica i la rima, osiguieltreballde la intel∙ligència, ilacondiciód’expressióde lainterioritat,ésa dir,lacontemplació),aquestaseriamatisable perunesafirmacionsposteriors, dinslesmateixescartesaMartíiPol.7Pera aquestàmbit,sovintVinyoliadoptaràeltermedeJ.V. Foix,el“realpoètic”(ambtot, siVinyoli lliga aquestespaiamblaimatgedelamort,Foixdelqueparlaésd’unexili;entotsdoscasos,metafòricamentparlant,clar).Enaquestsentit,ireprenentallòquedèiemalprincipidelnostretextrespecteal’autodidactismedelpoeta,resultasorprenentadonar‐sedecomarribaa recollirtotd’elementsdeMaragall,Carner,Riba,FoixiFerrater(ésadir,dels“palsdepaller”,perdir‐hoaixí,delapoesiacatalanadelsegleXX, almenysde lafeta alPrincipat),assumint‐loscoma propisifiltrant‐losenla seva obrapersonal.8 Ensreferim a una carta a Martí i Pol, no datada, que trobem en el volum de correspondència citat. Vinyoli semblaconfondre‐s’hi, en realitat, respecte al terme “catarsi”, en proposar superar‐lo per tal d’accedir al “canvi de vivènciesdoloroses,tràgiquesinclús,enformaalliberadora”,“quealavegada,evidentment,hadecomplirlafunciópurificadoraperalmateixautoriperalsaltres”; ésadir,proposacomasubstituciódelacatarsiquelcomqueés,bàsicament,unadefinicióbencanònicad’aquesttermearistotèlic.140