EL XINÈS - Universitat Oberta de Catalunya

. Wo& zuó tia#n xià le kè
jo ahir acabar PERF. lliçó
‘Ahir vaig+acab+ar la classe’ 2
Wo& míng tia#n xià kè
jo demà acabar lliçó
‘Demà acab+aré la classe’
c. tia#n ‘dia / die+s’
sa#n tia#n ‘tres die+s’
A (5a) veiem que el verb no canvia de forma per indicar les persones: generalment es
poden identificar perquè apareix el pronom personal que fa de subjecte. A (5b) també
veiem que el temps de la frase no fa variar el verb: per indicar temps diferents apareixen
partícules aspectuals, com le (aspecte perfectiu, que indica que l’acció s’ha acabat), i
adverbis que indiquen passat o futur (zuó tia#n ‘ahir’ o míng tia#n ‘demà’ en l’exemple),
però la forma verbal és sempre idèntica. Finalment, a (5c) es pot comprovar que els
noms no es flexionen per representar el nombre: serà el context o la presència d’alguna
paraula que indiqui mesura o quantitat (sa#n ‘tres’ en l’exemple) el que determinarà el
nombre del sintagma.
Quant a la sintaxi, la classificació tipològica més tradicional es basa en l’ordre
en què apareixen a la frase el subjecte, el verb i els complements exigits pel verb
(S/V/O). Aquesta propietat es relaciona amb altres propietats d’ordre dels elements
dintre del sintagma. En general, la tendència que manifesten les llengües és a situar el
nucli del sintagma sempre a la mateixa banda, a la dreta o a l’esquerra. Així, el català,
que és una llengua d’ordre bàsic SVO, gairebé sempre té el nucli del sintagma a
l’esquerra:
2 En les traduccions al català de les frases xineses normalment no explicitarem els pronoms personals de
subjecte, que en català es poden ometre.
5