EL XINÈS - Universitat Oberta de Catalunya

donen en castellanoparlants fa pensar que no necessàriament s’ha d’atribuir a la
influència del castellà.
2.2.3. LA FLEXIÓ
Com ja s’ha dit, el xinès és una llengua aïllant que gairebé no té flexió. Les
paraules tendeixen a ser invariables i la informació típica de la flexió s’expressa a través
de partícules, mots, l’ordre, etc. A continuació exposarem com es manifesten aquestes
categories gramaticals pròpies de la flexió i dividirem l’explicació en dues parts: d’una
banda la flexió nominal i de l’altra la verbal.
2.2.3.1. La flexió nominal
Tant els noms com els adjectius són invariables: sempre presenten la mateixa
forma, tant si són singulars com si són plurals i tampoc no varien segons la funció
sintàctica que tinguin a la frase. 14 A (38) en podem veure alguns exemples (Po-Ching i
Rimmington, 1997: 10, 25):
(38) a. bǐ ‘ploma / plomes’
shu# ‘llibre / llibres ’
la&o shī ‘mestre / mestres’
b. jiù shu# vell llibre ‘llibre vell / llibres vells’
ha&o péng you bon amic ‘amic bo / amics bons’
Tot i això, existeix un morfema de plural, men, que es fa servir amb els pronoms
personals i que també es pot adjuntar als noms de persona quan tenen una referència
definida (Po-Ching i Rimmington, 1997: 19, 10):
14
Una llengua en què el nom varia segons la funció sintàctica del nom a la frase és una llengua que té
marques de cas, és a dir, declinacions. En són exemples el llatí, l’alemany, el basc, etc. En llatí, per
exemple, un nom com puella ‘nena’ té la forma puella si fa de subjecte i és singular, puellam si és un
complement directe singular, puellarum si és un complement del nom plural. En català ja no existeixen
les marques de cas en els noms, però encara en queden residus en el sistema pronominal: jo, subjecte, me
complement del verb; el/la complement directe singular, li complement indirecte singular, etc.
23