2011-2015

Encens i màquina
Jordi Carbonell Parrot
guanyador de la categoria Adult
C A
2014
A l’església hi feia calor, molta calor; hi fotia una calda d’aquelles
que et deixen la samarreta molla pocs minuts després de conviure-hi. En
Guillem no en duia de samarreta, per descomptat. El que suava ell era
la camisa blanc trencat i l’americana negra. Estava dret a la porta i,
amb gest solemne, donava les gràcies a totes les persones que, lentament,
anaven entrant a l’església per acomiadar la seva mare. Gràcies
per venir, senyora Pepeta. Sí, senyora Teresa, a tots ens arriba l’hora, ja
ho pot ben dir. Gràcies, Tomàs, li hauria agradat veure que al final has
pogut venir; ja saps com n’estava de tu, la mama...
I, a poc a poc, tothom va anar arribant i la gent va anar prenent el
seu lloc pels diferents bancs de fusta, deixant les dues primeres línies per
als familiars. Era curiós veure com, sense dir ni una sola paraula, els
assistents es posaven d’acord per establir l’ordre jeràrquic en la disposició
dels seients. No hi havia crits ni males cares; ni un retret, ni una insolència;
tothom tenia clar quin era el seu lloc i l’ocupava tranquil·lament
amb aquella expressió neutral, parlant amb la gent del costat, deixant
fluir aquelles converses banals escrites expressament per a noces, enterraments
o ascensors.
La calor no era el que més molestava en Guillem. Ni el fet d’haver de
fer veure que estava encantat de veure tota aquella gent o que sentia
pena per la mort de la seva mare. Ni tan sols la hipocresia de la família
o l’ambient de naftalina que surava per tota l’església. No, no. El que
més molestava en Guillem era aquella olor d’encens; aquella fotuda i
penetrant olor d’església que el torbava i li provocava un mal de cap
intens i persistent.
La Marta va baixar del cotxe, es va eixugar les llàgrimes i es va
acostar al seu cosí qui, dret a la porta de l’església, donava la benvinguda
i les gràcies a tothom i, entre condol i condol, esperava que arribés
59