2011-2015

Fer un pas, complir un somni
Cristina Giménez Vives
guanyadora de la categoria Microrelat, categoria Juvenil
C A
2013
Tanco els ulls. Inspiro. Expiro forçosament ja que no vull deixar escapar
cap exhalació d’aire, un aire que em recorda d’on vinc, la Terra.
Torno a respirar i a omplir els meus pulmons d’un aire que, tot i no tenir
res d’especial, per a mi, ho és tot.
«Cinc minuts per a l’obertura.»
Una veu que no prové de mi em fa obrir els ulls i em recorda qui sóc,
on sóc i quina és la meva missió, em recorda que això no és un somni. Em
resultaria impossible saber quant de temps portava en aquell estat, segons,
minuts, hores? El temps aquí no té gens d’importància ni valor, és relatiu i
esmunyedís com una serp. Inconscientment, i sense saber per què, de la
meva boca surten unes paraules: «This is one small step for a man, one
giant leap for mankind». Un somriure es dibuixa als meus llavis i és que
no hi ha cap altra cita que pugui descriure millor aquest moment. No puc
deixar de pensar en la meva infància, no sé per què però moltes imatges
irrompen al meu pensament. Van ser tantes les tardes que em quedava
absorta davant la televisió mirant tots aquells científics i treballadors de la
NASA, desitjant poder estar allí amb ells. Tantes aventures espacials i
missions tripulades al jardí de casa, sempre acompanyada amb la meva
gata com a copilot, vivint aventures en les quals somiàvem ser astronautes
juntes i descobríem paratges inhòspits i desconeguts. Tants dies que
m’imaginava ser una més de la missió de l’Apolo XI, vestint aquells vestits
de la mare que m’anaven 10 talles més grans i aquell casc fet de cartró
amb el meu nom inscrit al davant. Que estigués fet de cartró no era important,
per a mi aquell casc i aquella roba eren tan reals com la mateixa
vida. Novament un somriure se’m dibuixa a la cara i unes llàgrimes
m’inunden els ulls.
63