2011-2015

La sopa primigènia
Júlia Castellano i Llordella
guanyadora de la modalitat Relat curt, categoria Juvenil
C A
2011
Corria l’any 1953 quan l’Stan acabava de sortir d’una de les seves
classes impartides pel Doctor Harold Urey. Les classes no havien estat
gaire dures, però l’Stan feia dies que no descansava bé del tot. Tenia un
somni, un somni que el perseguia incansable des de feia temps: tancava
els ulls i sentia una veu que el cridava, que li parlava. L’Stan desconcertat
mai no s’atrevia a dir ni piu, i la veu seguia murmurant indesxifrablement
fins que sonava el despertador i l’Stan s’aixecava suat i esgotat.
Quan arribà a casa es va posar a escalfar una sopa per dinar i segué
al seu escriptori disposat a repassar el que Urey havia estat explicant,
però la son el va vèncer implacable. Alguna cosa el sobresaltà, s’aixecà
sobtadament de la cadira amb un salt tan brusc que per poc no la trenca.
Altra vegada sentia aquella remor, però aquest cop era dins de la seva
habitació. Va mirar la porta i va pensar a sortir corrents però volia descobrir,
d’una vegada per totes, què era aquella veu.
–Qui hi ha? –va cridar a l’aire– Si hi ha algú que doni la cara o que no
torni més –bramà furiós mentre alçava el puny.
–Vaja! –digué la veueta. L’Stan va fer un bot enrere sense poder encertar
d’on procedia la veu
–Així que parles anglès. Ja era hora que em diguessis alguna cosa. Hauria
preferit un «Hola, què tal?» Però bé, el més important és que ens entenguem;
fa dies que estic murmurant en tots els idiomes que conec, i et puc jurar
que no són pocs. Vinga home, abaixa els punys que no et serviran de res.
La reacció de l’Stan, però, va ser apressar-los amb més força i observar
més ràpidament l’habitació. No sabia què era pitjor, si tenir un murmuri
incessant i indesxifrable a l’habitació, o una veu que tot i ser amable,
parlava en anglès i també el podia veure.
–Com n’és de difícil tractar amb els humans! Si fa dies que estic per
aquí intentant comunicar-me amb tu és perquè tu m’hi has portat. Pensava
87