2011-2015

C A
2012
84
Fivaller: l’acetil-glutamat. Aquell reactiu químic que ell havia sintetitzat
amb tant d’esforç i que resultava un agent químic de primera magnitud
per matar instantàniament les papallones dins d’un pot sense malmetre
cap de les seves estructures. Maleïa aquell dia que ell havia confiat els
seus primers resultats a en Fivaller, que sense cap mirament els havia
anunciat com si fossin seus únicament. Recordava també, amb cor agre,
com en Fivaller havia acabat desenvolupant, sense comptar per a res
amb ell, el caçapapallones de seda pressuritzada que ell havia començat
a dissenyar i que finalment s’havia donat a conèixer al públic com a
«caçapapallones model Fivaller». Aquests records li corroïen les entranyes.
Aquell fatxenda, aquell poca pena, havia usurpat tot el que ell havia
aconseguit amb penes i treballs. No podia suportar la seva presència,
defugint-lo constantment i quan no tenia més remei que romandre al seu
costat, experimentava la intensitat creixent d’una aversió nauseabunda.
Però en Carrera tenia un as a la màniga. Feia unes setmanes que havia
aconseguit aïllar, secretament, l’hormona de la metamorfosi de la
papallona Mitofaxys erucoides, aquella espècie tan misteriosa, sense
aparell bucal i que duia de corcoll tota la comunitat científica per esbrinar
el seu mecanisme de nutrició. Havia provat aquella hormona en ratolins i
havia aconseguit que aquests es transformessin en Mitofaxys de forma
temporal i reversible, i sense deixar de comportar-se com a ratolins malgrat
la seva forma de papallona. Deixaria d’una vegada per totes de ser
aquell beneit caut i aniria molt més enllà de l’audàcia. Si l’hormona funcionava
amb ratolins, per què no amb humans. En prendria una bona
dosi per transformar-se durant unes quantes hores en Mitofaxys i aprofitaria
per descobrir el mecanisme de nutrició d’aquell insecte sense boca.
Després, recobrada la seva forma humana, anunciaria a bombo i plateret
aquell doble descobriment sobre la papallona misteriosa: l’hormona prodigiosa
i la forma de nutrició. Per fi es faria justícia i el món reconeixeria
la seva vàlua científica. S’imaginava la cara que faria aquell cràpula d’en
Fivaller: primer de sorpresa i després d’incredulitat per acabar amb
l’expressió més genuïna de les pomes agres.
En Carrera, convertit en papallona iniciava el vol des de l’ampit de la
finestra del laboratori. El seu destí era l’estol de rosers florits que guarnien
els parterres del jardí. Allà podria desvelar el misteri de la nutrició de
la Mitofaxys. De sobte, quan estava a punt d’arribar-hi, una estructura