2011-2015

C A
2014
el cotxe amb el taüt de la seva mare. Hola Guillem, ho sento moltíssim;
jo, ella era... La Marta, incapaç d’acabar la frase, va fer un petó al seu
cosí (aquesta vegada, estant davant de tota la família, a la galta) i va
entrar cap a l’església. Com sempre, la va envair la increïble i embriagadora
olor d’encens; aquella plaent barreja entre fusta, terra, misteri i
records dels caps de setmana passats a Montserrat amb els seus pares
abans que ell, son pare, decidís escollir la beguda i la soga i no a la
seva dona.
Seguint la normativa no verbal, va seure a la segona fila. Es va sorprendre
en no veure esquela al banc i, mirant cap a la porta per intentar
captar la mirada del seu cosí, es va adonar que no era l’única que trobava
estranya l’absència del típic pamflet amb la pintura, la poesia i altres...
Deu minuts després d’haver-se assegut, es va tancar la porta i dos
homes de negre van portar el taüt sobre un carretó fins al davant de l’altar
i, uns segons després, en Guillem va anar passant pels bancs repartint les
esqueles a totes les persones que havien vingut a donar l’últim adéu a la
seva mare.
A poc a poc, la Marta va anar sentint com un murmuri omplia la nau
amb forma de creu, com una remor que a poc a poc va anar pujant de
volum fins que va esdevenir soroll, conversa en un volum normal.
Va esperar que el seu cosí arribés al banc on ella estava asseguda i
va agafar l’esquela encuriosida per l’ambient de dubte que s’havia generat
a l’església. Era un full blanc petit on hi havia escrit:
• Nom:
• 0,5%
• 1%
• 2%
• 5%
• Altres: _________%
• Signatura:
60
En Guillem va somriure a la seva cosina qui, després de mirar dos
cops l’esquela, el mirava sense entendre res. Ell va gesticular amb els llavis
(un moment, ara ho entendràs) i, picant-li l’ullet, va pujar a l’altar fent
abaixar el volum de l’església.