2011-2015

C A
2012
El pla inicial era aquest, esperar; esperar que l’assassí entrés per la
porta, veure’l i tornar després, per acusar-lo. Era un procés senzill i rutinari.
Van passar una hora i dues i tres... no arribava ningú.
–Potser el senyor Edwin s’ha equivocat –vaig pensar.
La meva targeta de viatge expirava en vint minuts, no tenia gaire
temps. El senyor Edwin m’havia dit que el gat havia mort durant la nit,
però estava a punt de sortir el sol i encara no havia arribat ningú.
–Potser l’Edwin anava errat i a hores d’ara el gat ja és mort –vaig
pensar.
Així que em vaig acostar a la taula, vaig obrir la caixa i un tuf insuportable
en va sortir de dins. Dintre de la caixa hi havia un comptador
Geiger, un flascó d’àcid hidrociànic trencat i el cos d’un gat en descomposició.
De sobte, ho vaig entendre tot. L’assassí era jo. Jo havia matat el gat
del senyor Edwin Schrödinger en convertir-me en una observadora i sentenciar
l’estat del gat. La física quàntica em condemnaria de manera implacable
i per aquest motiu vaig haver d’escapar, fugir, desaparèixer.
Sóc l’assassina del gat de Schrödinger.
76