2011-2015

de xoc i no recordaria cap dada de l’ambulància; la policia encara no hi
havia arribat quan es van endur el ferit perquè no podien esperar vist el
seu estat. Si algú preguntava per la víctima, bé, no seria la primera vegada
que un cos desapareix sense deixar rastre. Quan uns minuts més tard
el contacte va trucar per dir-li que havien identificat l’accidentat, el cor li
va fer un bolc: coneixia la persona, sabia que l’obsessió per la seva feina
l’havia convertit en un asocial per la desaparició del qual ningú s’interessaria
i, el més important, fins i tot consentiria amb el protocol èpsilon,
perquè va ser ell qui el va idear. Ja tenia un cervell. L’altra pregunta era
més difícil de respondre: tenia un cos?
Sí, el tenia.
En despertar-se de l’operació el primer que va veure fou l’esguard d’en
Wilde. «Doctor Clark, com es troba?». Amb un esforç considerable va
poder articular una breu resposta de tres monosíl·labs: «Bé. I tu?». «Interessant»,
va dir en Wilde, «veig que em tuteges. I pots emetre sons intelligibles.
Recordes alguna cosa, ni que siguin paraules que et sembli que
no tenen sentit?». En Clark entenia perfectament les preguntes però notava
que li costava molt articular una resposta. Va provar amb mots curts:
«a-mic, cer-vell, a-mor, men-jar, ar-bre, sel-va, ma-ma, pa-pa...». Va veure
que en Wilde posava cara de sorpresa i va tenir un desig irrefrenable
d’abraçar-lo; es va sorprendre, però, de trobar-se lligat fermament de
braços i cames; fins i tot tenia el cap immobilitzat per algun tipus de corretja
a l’alçada del front. En Wilde va comprendre: «No t’amoïnis, ja saps
que per a fer l’operació cal una immobilitat total; si tot va bé aviat et
deslligarem». En Clark ja sabia que els seus records havien estat preservats
dins el nou cos. Per cert, quin cos li havien trobat? «Quin... cos...
tinc?». «Bé», va dir en Wilde, «no és que tinguéssim moltes alternatives;
trobar un cos i un cervell adequats al mateix temps era difícil... Ja sé que
tu sempre t’hi havies oposat, però... per a mi ha estat una decisió molt
dura, recordaràs com me l’estimava... com t’estimo...». En Clark va rastrejar
dins les seves memòries que ràpidament anaven retornant fins que
va localitzar aquella conversa. A mesura que anava prenent consciència
de la realitat feia esforços titànics per a intentar veure’s ni que fos una
mínima part del braç, inútilment. Presa del pànic va poder preguntar:
«Ri-ta?». No li hauria calgut sentir la resposta d’en Wilde, la seva mirada
d’una tristesa infinita ho deia tot. I efectivament, al metall lluent i polit de
C A
2013
73