53 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

.ÉrtHMiÜMlII
Foto de família a la plaça de l'església de Sant Guim. Els meus pares amb la Teresa, el Ramon i jo,
molt seriosa, als braços de la mare.
trol del teu món d'infant.
A casa teníem un taller mecànic.
L'havia obert el meu padrí amb el
seu fill gran. El petit, el meu pare, hi
va començar a treballar quan va fer
catorze anys. Arreglaven cotxes i
màquines de tota mena, i també
n'inventaven i en construïen a mida
de les necessitats del client que els
ho demanava. Recordo mon pare
calculant, dibuixant, dissenyant...
La majoria de coses les havia après
tot sol 0 amb cursos per correspondència,
encara que, ja passats
els trenta anys, animat per la meua
mare, que sempre ha estat molt preocupada
per la qüestió dels estudis,
va fer el batxillerat, gairebé al
mateix temps que la seua filla gran.
El taller de casa va ser pioner en la
construcció de molins de vent per a
produir energia elèctrica. També
van fabricar, entre altres coses,
màquines de rentar roba i encenedors
elèctrics.
Els records de la meua infantesa
són plens de gent i del paisatge de
Sant Guim, amb la successió de les
estacions, l'aire net pel vent que
bufa gairebé sempre des d'un lloc o
l'altre -el vent serè, la marinada...-,
les boires gebradores de l'hivern, el
verd que va tenyint a poc a poc els
camps quan s'acosta el bon temps,
l'esclat de foc de les postes del sol...
Són plens dels anys d'escola, amb la
senyora Angelina, i els de batxillerat,
a l'escola parroquial, on un grup
de capellans -el rector i el vicari de
Sant Guim, el rector de Freixenet, el
de Montpalau...- ens preparaven
per a examinar-nos lliures al juny. La
majoria d'alumnes eren nois, però
des de feia uns anys també admetien
noies. Les anades a examinarnos
eren tota una aventura: en un
dia ens jugàvem tot el curs...
Al costat dels estudis, hi va haver
les mil i una activitats amb què sempre
bullia el poble. En part per
necessitat, en part per inquietud, en
part per la sort de comptar amb gent
que tirava el carro, els meus anys
d'adolescència i de joventut van
estar plens de moviment. Quan, a
quinze anys, me'n vaig haver d'anar
a Barcelona per continuar el batxillerat,
seguint els passos de la Teresa
i el Ramon, els meus germans grans,
vaig començar aquell vaivé frenètic
que crec que hem viscut la majoria
dels qui hem passat la mateixa
experiència. Esperava els divendres
amb candeletes per fugir corrents i
arribar tan d'hora com pogués a
Sant Guim, on passava el cap de setmana
de reunió en reunió. La nit del
diumenge arribava massa de pressa
i havíem buscat mil estratagemes
per retardar al màxim el retorn a
Barcelona.
La meua relació amb Barcelona
va ser durant molts anys ambivalent.
Coneixia la ciutat des de petita, perquè
hi anàvem sovint a visitar la
família de la mare i la germana gran
del pare. Però la meua vida, tot el
que li donava una mica de sentit,