53 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

territoris catalans, una vella i permanent
perplexitat dels arqueòlegs: la
discrepància entre les dades de l'epigrafia
i la lingüística -tan homogèniament
ibèriques-, i les de la cultura
material -tan homogèniament no
ibèriques i vinculades a l'àmbit europeu-.
Per resoldre aquesta discordança.
De Hoz ha proposat que l'ibèric
era originàriament una llengua
del sud-est -més específicament de
la Contestània- i que es va estendre
cap al nord com a llengua vehicular
relacionada amb determinades elits
comercials o de prestigi. Si acceptem
la teoria de De Hoz, les inscripcions
ibèriques catalanes i del sud de
França, i també les dels Pirineus, no
reflectirien la llengua vernacla d'aquelles
zones, sinó només una llengua
de superestrat, més o menys
arrelada segons els llocs, però en cap
cas patrimonial.
2. Llengües de substrat?
Arribats a aquest punt és on els
documents epigràfics ens abandonen
i ens deixen sols davant d'un
munt de dubtes i problemes. Si la
llengua ibèrica era només una llen­
\
T- :
m
m
^Çía-^ ÍS»
gua vehicular, una mena de ¡ingua
franca, quina o quines eren realment
les llengües patrimonials sobre les
quals es va superposar? I hem de reconèixer
que respondre a aquesta
qüestió esdevé realment una tasca
força difícil en l'estat actual dels nostres
coneixements. Els intents per a
recollir evidències sobre aquestes
llengües de substrat han estat molts i
no sempre prou fidels a les dades i al
rigor científic. Per aquesta raó, només
ressenyarem a continuació les
hipòtesis enunciades per estudiosos
competents, tot i que algunes ja hagin
estat superades.
Una hipotètica presència del poble
lígur ha estat proposada en diversos
moments històrics. Alguns
dels seus defensors més il·lustres van
ser D'Arbois de Juvainville i Adolf
Schulten, qui pensà que, en arribar a
la Península, els celtes i els ibers hi
havien trobat una població autòctona
lígur que hauria vingut d'Àfrica en
temps remots. En la seua opinió, les
restes d'aquesta presència es podien
detectar a la toponímia, com ara en
l'arrel Sego- o en els elements -ant, -
onf, -unt. La taxativa posició de
t'L»* *i;'' 5. %>.-
Mapa de |. Coromines que marca els topònims de substrat a la Vall d'Aran i les valls d'Àneu.
9230
r
Schulten va ser matisada justament
per Gómez Moreno i després per
julius Pokorny, qui atribuí la similitud
entre topònims hispànics i europeus
a una suposada emigració
d'il·liris. Per la seua part, Menéndez
Pidal va fer una síntesi d'ambdues
teories, amb l'argument que la
"hipótesis de la mezcla ilirio-ligur
resulta la más esclarecedora de la
toponimia", i va posar en voga termes
com ara "ambro-ligur", "ambroil·liri"
i fins i tot "ambro-ligur-il·liri".
Tot i que aquestes hipòtesis es basaven
en arguments lingüístics més
aviat pobres, justificaven la presència
-arqueològicament força notable-
de camps d'urnes a la Península
Ibèrica i, particularment, a Catalunya.
Per aquesta raó Coromines va
mirar de trobar les traces lingüístiques
dels Urnenfelder o sorotaptes, i
va creure identificar-les en dos tipus
diferents de document: d'una banda,
en topònims formats amb l'arrel
*(s)karant- (com ara Lo Carant, Coves
del Carantó, Lo Torm de la Caranta,
etc.) que tindrien els seus cognats
europeus a Caranto, Scaranto o
Scharnitz; d'una altra, en unes enigmàtiques
inscripcions sobre plom
procedents d'Amélie-Les-Bains
(Bains d'AHes), les quals, des del seu
estudi, són conegudes com els ploms
sorotàptics. En elles, Coromines hi
identificava, d'una banda, una paraula,
niskas, que, per comparació
amb el basc neska hauria de correspondre
a un dialecte pirinenc de
filiació basca o, com ell deia, "bascoide";
a més a més, d'altres paraules
tindrien explicació com a
sorotàptiques. El problema fonamental
d'aquestes inscripcions és que
van desaparèixer i només en tenim
dibuixos en un grau de fiabilitat variable.
Per tant, qualsevol intent
d'extreure'n conclusions lingüísti-