53 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

òlica i a la vegada intimidatòria i
dissuasiva. Els murs terrosos, enlairats
sobre els camps de blat i ordi,
enrogien amb ies pluges per les argiles
margoses que els arrebossaven i
contribuïen a destacar-ne encara
més i amb una certa insolència el
caràcter desafiador i inexpugnable.
Un segle i mig després...
Badia de Roses, gola del riu Fluvià,
estiu de l'any 575 aC
En aquesta ocasió no havien tingut
sort i el cap de Creus havia fet
honor a la seua terrible fama. Els dos
dies de travessa des de Massàlia havien
acabat amb un tràngol inesperat,
malgrat que les darreres calorades
de l'estiu no feien massa
estranya aquella sobtada tramuntanada.
Però ara, ja havia acabat tot
i arribaven al final; l'ensurt segurament
no havia tingut més conseqüències
que la desorganització del
comboi i la momentània pèrdua de
vista de les altres naus.
Havent passat el cap Norfeu, la
por quedava enrere, enganxada
com la boira matinal en els penyasegats
i els últims esculls, i les aigües
del golf de Roses, sota la protecció
dels massissos muntanyosos,
significaven un descans per a uns
passatgers poc habituats a navegar
en aquelles condicions i ansiosos de
trepijar terra ferma. La majoria eren
pagesos, gent acostumada a viure
dels fruits de la terra i d'esquena a la
mar, convertits en mariners a contracor,
emigrants fugitius de la pobresa
i la fam a través d'aigües procel-loses.
La seua temença no la provocaven
els monstres terrorífics que en
Barrera de pedres clavades o "cheveux-de-frisse", situada entre la muralla i el fossat.
-/r:
'•*ñ*.
k'fT·*'rji'^
els vells relats habitaven el regne de
Posidó i tampoc no era resultat de la
desconeixença, ja que havien viscut
sempre prop de la mar, sinó d'una
malfiança profunda, fonamentada
en mil i una històries de naus engolides
per les aigües o estavellades
contra roques despietades. Per això,
entre aquella gent, amb la mar ningú
no s'hi jugava res si no era impel·lit
per la necessitat més cruel o
embogit per les notícies d'aurífers
viatges com els de l'egineta Sostrat o
el sami Koleos.
En realitat, res no era heroic però
poca cosa hi havia de rutinària en
aquella expedició i en aquells vaixells
panxuts, sobrecarregats de
bagatges i queviures, mercaderies,
animals domèstics, llavors, plançons
de ceps, oliveres i arbres fruiters,
materials i estris de tota mena;
23
o