53 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

88
ment pel poeta en els seus sojorns
pirinencs, si bé amb algunes absències
de llocs emblemàtics, com la
Pica d'Estats, trepitjada per l'artista
l'agost del 1883, i no esmentada a
Canigó, 0 el poble de Prats de Molló,
que Verdaguer va visitar en més
d'una ocasió. Absència, aquesta
darrera, compensada per la inclusió
del nom en la tornada del poema
«La barretina», del llibre Pàtria: "Só
barretinaire / de Prats de Mol Ió; / me
diuen cantaire, / mes no canto gaire,
/ mes no canto, no". Muntanyes,
pobles, rius, fonts, ermites i monestirs
formen aquest cabal, que a vegades
esclata esponerós per descriure
un espai molt més ample que el
clos pirinenc, com quan diu de la
Maladeta: "Dels rius Carona i Éssera
sa gran gelera és mare, / Aran, Lis i
Benasca podrien dir-li pare, / Mont
Blanc i Dhawalgiri li poden dir
germà", i que altres vegades concreta
en un indret petit i abastable: "Les
fades de Mirmanda, de Rosselló i
Alberes / dansàvem aquell dia dins
lo bosquet dels Horts".
No escapa a l'ús dels topònims
"Contornejant la coma d'Or herbosa / segueixen la riera de Font Viva, / per una branca de sa
verda riba / escalant la muntanya de Carlit."
la rica imatgeria pròpia de tota la
poètica verdagueriana, cafida de
comparacions, com en aquests tres
passatges embriagats de bellesa literària;
"Adéu, los de Noedes, /
Estany Negre, Estany Blau i l'Estelat,
/ espills d'eixes pinedes / i d'eix cel
de safir immaculat!"; "Per debanar
lo meu fil / tinc belles debanadores:
/ les muntanyes de Begur, / les de
Begur i Armen-roda, / les serres de
Puig Neulós, / les del Mont i Roca-
"En son palau de Cornellà està Guifré / i ací Gentil vigila d'avançada / si cap ombra atravessa les
boscúries, / si s'encén en lo bosc cap alimara." Vista del pati d'armes del palau residència dels
comtes de Cerdanya a Cornellà de Conflent, avui.
corba"; "Les boscúries de pins són
sos barbissos, / los Estanyols ses
gotes de rosada".
Els noms de lloc són, en fi, per
Verdaguer un instrument que li permet
materialitzar els grans valors de
l'amor, la fe i la pàtria que impregnen
Canigó i alhora un fi per si mateixos,
en permetre-li esgranar amb
magnificència poètica "la terra que
el meu cor estima", l'única expressió
de tot el poema posada en boca
del jo de l'autor: "De puig en puig
pel coll de Finestrelles / s'enfilen de
Puigmal a l'alta cima; / tota la terra
que el meu cor estima / des d'ací es
veu en serres onejar: / Olot i Vic,
Empúries i Girona, / i allà, en lo cor
de l'espanyola Marca, / lo Montserrat,
de quatre pals com barca /
que d'Orient la Perla ens ve a portar";
una terra la identitat de la qual
és inequívoca, com ho confirma,
paral·lelament, l'única expressió del
poema L'Atlàntida on es fa també
present el jo poètic: "Des d'esta gesta
d'Hèrcules, ma dolça Catalunya /
d'altre castell de roques seure pogué
a redós: / de la veïna França dormí
Espanya més llunya, / fins al mar
allargant-se lo Pirineu boirós".