53 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

86
sència, el naixement de la Pàtria sota
la Creu triomfant. Però, com escau
al treball d'un creador genial
que no es va limitar -en el cas de
Canigó- al simple panegirisme, la
seva concepció no és lineal, sinó
volumètrica. La volumetria de Canigó
és notable i forma un poliedre
de múltiples facetes. El poema recolza
sobre diversos fonaments,
com ara el medi físic en el qual s'esdevé
l'acció -amb tota la seua complexitat
orogràfica, paisatgística i de
vida natural-, el medi humà -amb
els elements d'història, llegenda i
mite acompanyant la descripció de
la realitat humana- i l'exaltació dels
grans valors que constitueixen l'espinada
conceptual del poema: l'amor,
la fe i la pàtria. La destresa de
l'artista consisteix a entreteixir tots
aquests elements i, valent-se d'una
llengua rica i dúctil, model de modernitat
a la seua època, construir el
gran palau literari des dels fonaments
fins a les cúpules.
Entre tots aquests elements que
donen forma i fons al poema, no és
el de menys vàlua literària el de la
menció de noms de lloc, que des
del mateix títol apareixen al llarg del
poema com a indicadors del substrat
territorial en què s'assenta tota
l'obra i que serveixen de guia al lector
per fer-la visible i creïble. Sense
aquests indicadors, el gran edifici
mancaria d'una de les seves característiques
essencials: l'adscripció a
un territori específic, en aquest cas
el territori del Pirineu.
Malgrat que la utilització de
noms de lloc és una condició utilitària
en un poema narratiu de les característiques
de Canigó, la seua
presència en els versos adquireix
una càrrega poètica, que és la que
forneix la magia dels topònims en
poesia, i que en la nostra tradició
"Tu que d'una gambada passes lo Tec, / obre ton ull de pedra, pont de Ceret, / que de fills de
Mahoma no en veuràs més." A primer pla, el pont vell de Ceret, dit pont del Diable, en una postal
antiga.
literària és present des de la mateixa
poètica verdagueriana en el seu
conjunt fins a versos de Maragall,
Sagarra o Foix.
A Canigó, aquella màgia dels
noms de lloc és present a cada tombant
del poema, fins al punt que en
molts casos els grups de versos en
què apareixen formen autèntiques
unitats amb entitat i sentit per si
mateixes, com petits diamants encastats
per tota l'obra, i que permeten
fer una lectura del poema focalitzada
en aquestes peces relluents.
En els dotze cants més l'epíleg, l'artista
inclou més de sis-cents esments
de noms de lloc, corresponents a
tres centenars de topònims diferents,
dos centenars dels quals tenen
una sola ocurrència.
Regnen sobre tots els altres topònims,
per la freqüència del seu esment,
el nom de la muntanya que
dóna nom a l'obra, Canigó, i el nom
de la serralada, Pirineu o Pirene,
cosa que indica clarament la consagració
del poema al massís que s'erigeix
entre el Tet i la Tec, i a la serralada
pirinenca en el seu conjunt.
En tercer lloc, destaca per la seua
freqüència l'esment del Rosselló; en
aquest sentit, cal no oblidar que
Verdaguer va dedicar l'obra "Ais
catalans de França", cosa que, ateses
les seues relacions personals i
literàries, es pot pensar que vol dir
sobretot als seus amics rossellonesos
d'Elna i de Perpinyà. Llevat d'aquests
tres noms, el cabal toponímic
de Canigó presenta una gran dispersió,
amb una multiplicitat de noms,
conseqüència de la mobilitat de la
trama argumental, centrada en el
massís canigonenc i en els seus entorns
del Rosselló, el Vallespir i el
Conflent, però estesa també generosament
a la resta de l'àrea compresa
entre el mar i la Maladeta i entre les
Corberes i el Prepirineu català, amb
incursions fora d'aquest perímetre.
Una mobilitat que és afavorida per
la concepció argumental, en la qual
el poeta es complau a descriure desplaçaments
dels seus personatges
pel territori i a fer mirades de llarga
vista sobre la serralada i el seu entorn
proper i llunyà.
L'esment dels topònims serveix a
l'artista per fixar itineraris dels subjectes
del drama poètic: "Del castell