53 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

4
A Santillana del Mar, l'últim any de carrera, amb amics de la universitat.
del premi Josep Maria Folch i Torres.
No vaig guanyar el premi, però el
Josep Vallverdú, que era membre
del jurat, va animar l'editor a publicar
aquella novel·la, que semblava
escrita per algú que potser ho acabaria
fent prou bé. No crec que mai
em donin cap premi que m'arribi a
fer tanta il·lusió com aquell primer
llibre, amb les seues tapes de cartoné,
les il·lustracions de la Montserrat
Brucart i el meu nom escrit sota
el títol.
Un dia, al cap d'un parell de
mesos, vaig rebre a casa l'acta de
l'última reunió de la subponència
de literatura infantil i juvenil del
Congrés de Cultura Catalana. La signava
el seu secretari, el Joaquim
Carbó, i hi havia una nota seua en
què m'explicava que a La Galera li
havien ensenyat el meu llibre i em
convidava a assistir a la propera reunió.
La meua timidesa em va fer
dubtar molt si anar-hi o no, però al
final em vaig armar de valor i em
vaig presentar a la sala de l'edifici
del Col·legi d'Advocats que indicava
l'acta. Encara em veig entrant
allà i adreçant-me amb un fil de veu
a la primera persona que vaig trobar.
Em van donar la benvinguda i em
van fer seure. Va ser l'inici d'unes
quantes noves amistats i de la millor
escola d'escriptura que he tingut.
Sovint, en acabar les reunions, ens
quedàvem uns quants i ens n'anàvem
a prendre alguna cosa en alguna
cafeteria del voltant. Allí xerràvem
de literatura i de projectes
nous. Hauria d'haver dit xerraven,
perquè, jo, el que feia, era sobretot
escoltar. Durant molts anys, entre
tota la colla de gent que vaig conèixer
llavors, vaig tenir fama de ser
una persona molt callada.
De monitora en uns campaments del Cau, de Sant Guim, a la Ribera Salada.
El meu pas per l'ensenyament,
acabada la carrera, va durar tres
mesos i, després d'un any escàs d'exercir
de secretària d'un col·legi
professional, vaig entrar al món de
les biblioteques. M'havia estat preparant
les oposicions amb una amiga,
somiant encara tocar el dos de
Barcelona. Però a l'hora de la veritat,
no ho vaig fer. Vaig tornar a la
Universitat Autònoma, on havia
estudiat, però aquest cop a treballarhi.
Així vaig començar una època
d'una certa tranquil·litat: una feina
que m'agradava, temps per a escriure,
esforços per a no abandonar del
tot l'arqueologia, anades i vingudes
entre Sant Guim i Barcelona...
Després, de mica en mica, les coses
es van anar complicant. El temps
per a escriure es va anar encongint,
acorralat per un teixit cada vegada
més espès de compromisos, neguits,
obligacions... És molt difícil ser l'a-