53 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

80
humà és una figura del món que pot
produir desviacions o canvis en el
seu s/gn/ï/caní (el cos), rellevants
des del punt de vista significatiu, a
partir dels quals sorgeix el significat.
Aquest és, en definitiva, el punt
de partida de qualsevol anàlisi científica
de la comunicació no verbal,
sovint paral·lela a la comunicació
verbal, però respecte de la qual té
l'avantatge -o l'inconvenient- de
resultar menys controlable, per part
de l'emissor, i això ens permet de
detectar disparitats entre allò que
ens diu una persona i allò que ens
diu el seu cos, per exemple quan
demanem algun servei o favor a algú.
A més, cal tenir en compte que
així com és perfectament possible
callar, la mirada, la postura, etc. del
nostre cos constitueixen una evidència
que no podem fer desaparèixer.
Per últim, no ens ha d'estranyar
l'existència de diferències
significatives entre el llenguatge no
verbal de les diverses cultures que
hi ha en el món, per bé que resulta
innegable l'existència d'universals
que ens permeten d'entendre'ns
-fins a cert punt, i encara que no
coneguem la seua llengua- amb un
japonès o amb un habitant de l'Àfrica
profunda.
Són set les vies d'anàlisi habitualment
utilitzades per analitzar el
llenguatge no verbal, i es refereixen
als aspectes següents:
a- moviments del cos
b- característiques físiques
c- comportaments de contacte
entre els individus
d- parallenguatge
e- proxèmica
f- accessoris que utilitzem
g- factors ambientals
A- Moviments del cos
Segons una classificació comu-
Acariciar-se els cabells pot constituir una activitat amb finalitats de seducció, quan es realitza
davant d'altres persones. En solitari o mentre es contesta un examen té més aviat a veure amb el
nerviosisme o amb la incomoditat de qui practica aquesta acció.
nament acceptada (Knapp, Mark L.
Essentials oi nonverbal communicatiorí),
es divideixen en cinc categories:
1. Emblemes. Són actes no verbals
que tenen una traducció específica,
coneguda i compartida per la
majoria dels membres d'un mateix
grup social. Es tracta de gestos que
substitueixen perfectament una frase
i, sovint, existeix una relació entre
la forma de l'emblema i el seu
significat. Un exemple magnífic el
constitueix la botifarra: tanquem el
puny i el dobleguem pel colze,
mentre el colpegem enèrgicament
amb la mà de l'altre braç. Oi que no
cal explicar-ne el significat?
2. Il·lustradors. S'anomenen així
els gestos que acompanyen la nostra
conversa i li serveixen de suport.
Emfasitzem allò que diem, movem
els braços, realitzem cercles amb les
mans, en una coreografia més o
menys florida, segons les cultures
que considerem.
3. Mostres d'afecte. El rostre
constitueix un camp essencial en la
manifestació dels afectes, d'una manera
altament estereotipada, especialment
quan es tracta de reflectir
alguna de les sis emocions bàsiques:
sorpresa, por, disgust, còlera, felicitat
i tristesa.
4. Reguladors. Són aquells actes
no verbals que mantenen i regulen