53 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

51
reviure. Estic segura que un bon
escriptor en trauria més suc, però ja
faré el que pugui per recordar-ne un
altre.
Jaume Esquerré, de casa Cadiraire,
casa on algun avantpassat
s'havia dedicat a l'ofici (en aquest
cas foren el pare i el germà gran), era
el més jove de cinc germans, i la seua
infantesa, desgraciadament, no es
distingí ni en abundàncies ni en càlida
harmonia familiar, per la qual
cosa, de ben jovenet i amb l'ajuda i
orientació del veïnat, fou admès al
col·legi dels Germans Salesians de
Barcelona, on s'anà formant i on
aprengué l'ofici de sastre.
La revolució del 36 va obligar a
fugir-ne el professorat i a tancar l'escola.
Sense cap altre lloc on refugiarse,
el noi hagué de tornar a casa
seua, a Esterri, quan encara era un
adolescent. Entre la guerra i la postguerra,
l'escassetat que el jove hagué
de patir fou gran i penosa, i per poca
sensibilitat que es tingués, les persones
properes a ell ho podien intuir
encara que no ho expliqués mai.
Així anaren transcorrent els anys,
i ja fos per manca de recursos o d'orientació
per poder sobreviure en
aquella època tan difícil, va haver
d'acceptar qualsevol feina que se li
presentés. A l'hivern confeccionava
pantalons de pana que algú li anava
proporcionant, però així que arribava
el bon temps corria a introduir-se a
les feines del camp, cosa que li permetia
mitigar la gana endarrerida de
tot l'hivern. Es comentava que amb la
poca experiència que tenia en
aquells afers i com que tampoc no
tenia pretensions a l'hora de guanyar
més que ningú, costava molt car de
mantenir fins que no passaven uns
mesos, en què s'anava refent del
retard hivernal, durant el qual, a part
d'alguns àpats per les matances del
Col·locació d'una de les campanes al campa­
nar de Sant Vicenç d'Esterri. ïo\o: Ernest
Pujol.
porc, el seu estómac quedava esllanguit...,
i s'accentuava encara més el
seu perfil d'home esprimatxat.
Era un personatge singular, a qui
el jovent del poble en general apreciava
molt, i es podria dir que va arribar
un moment en què ja no es podia
prescindir d'ell per ajudar en el treball
d'organitzar qualsevol esdeveniment.
Ell sempre estava disposat
a donar un cop de mà (sense
cobrar ni un ral, és clar), tant que,
quan havia d'arribar la festa major, el
8 de setembre, passava els quinze
dies anteriors absorbit i esgotat
col·laborant amb tots ells. Però quan
arribava el primer i segon dia de la
festa, el noi desapareixia com per
encantament, sense que se'l pogués
localitzar per enlloc. La seua mare,
amb qui convivia, anava fent el sord
mentre els companys es tornaven
bojos buscant-lo, preocupats per la
seua desaparició, però intuint que
podia estar amagat per refer-se de
l'esgotament que l'hauria pogut escorronar,
tallant i arrossegant avets
del bosc fins a alfes hores de la matinada
per adornar part del carrer
Major amb tot el jovent del poble. Això
comportava un xivarri tan escandalós
que els veïns no podien
dormir fins que no plegaven. Però
heus ací que el tercer dia de la festa
major, que era el més campanut, el
nostre heroi apareixia puntualment,
fresc com una rosa, amb el seu vestit
nou i flamant, de color negre i creuat,
que ell mateix s'havia confeccionat
treballant nit i dia en algun apartat de
casa seua, on ningú no el pogués
descobrir, i així poder-se presentar
com calia per enlluernar el veïnat, ja
que no disposava de cap altra cosa
que els quatre parracs que tot just
havien arribat al final de la temporada.
Això sí, immediatament s'incorporava
com a capdavanter dalt de
l'entaulat dels músics, amunt i avall,
organitzant el ball de guapos, el ball
pla, l'Esquerrana, els ball de rams, el
de casats, la Toia, i tot el que donava
de si el temps de la diada, gaudint de
la seua joventut com ningú.
Ara us explicaré un fet que va
passar al nostre personatge: en aquelles
dates, quan les circumstàncies
encara no l'havien expremut prou
per completar la seua desventura, un
fet sorprenent ocorregué. A altes
hores de la nit, l'estrèpit sorollós d'una
explosió, com la d'una bomba,
amb un espès núvol de pols, despertà
la població amb un esfereïment que
de balcó a balcó s'endevinaven veus
cridant "a casa Cadiraire, a casa
Cadiraire!". L'espectacle era trist i
depriment, la gent dubtava primer si
no seria un malson, muts i bocabadats,
ens quedàrem uns segons
immòbils contemplant la façana de
casa Cadiraire, de pressa, de dalt a
baix: quedaven a la vista de tothom
llits a mig caure, la màquina de cosir,
cadires, taules i tants penjolls com
pugueu imaginar i, amb la claror que
començava a besllumar, tota la intl-