53 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

es quedava a casa per força, no hi
havia mitjans, no estudiaven. Ara,
però, els pocs joves que quedem
segur que ho fem per vocació, ja
que seria molt més fàcil de guanyarnos
la vida treballant en qualsevol
altra cosa.
-En el moment en què tu et quedes
a casa, quin bestiar hi haviaï
-Només vaques de munyir.
-Quan et quedes a treballar a
casa definitivament, quins objectius
et marques?
-En aquell moment tenia clar de
continuar amb les vaques de munyir
i fer-ne una granja per a 50 o 60. Tot
i així, ja tenia 35 ovelles, que havien
sortit de la que m'havia regalat el
meu padrí per la comunió. Me les
vaig vendre totes, menys la primera,
perquè va plegar el pastor del poble.
Ell guardava tot el dia les ovelles del
poble. Al matí les anaven a engegar,
més 0 menys a la mateixa hora, i a
la tarda havien d'estar a l'aguait
quan baixaven perquè cadascú s'anés
a triar les seues. Dels diners que
vaig fer de les ovelles, vaig comprar
cinc vedelles a la Seu, holandeses i
amb carta -llavors encara ni se'n
parlava, de la carta-, ja amb la intenció
de munyir-les.
-Com veies el futur aleshores?
-No tan malament com ara.
Semblava que allò no podia anar
malament, potser perquè de jove tot
ho veus d'una altra manera.
-Com i quan decideixes canviar
d'orientació en la teua explotació, i
per què et decideixes per les ovelles?
-Mentre es va munyir, tot i que
la feina era molt esclava, es guanyaven
molts diners. Econòmicament
era molt rendible; tot aquest cap de
muntanya va tirar endavant gràcies
a la llet, les cases més xiques i les
més grans. Els vedells xics valien di-
El primer any que van
fer el concurs de gos­
sos, d'aquí del país
no s'hi presentava
ningú. Un amic meu
em va convèncer per­
què era una vergonya
que no hi anés ningú
ners, munyies la llet de la vaca i la
venies. I si a la vaca la cuidaves bé,
cada any et feia el vedell. Aleshores
els meus pares es feien grans i jo
havia de fer un plantejament, de fer
Xollant ovelles
una inversió econòmica a l'explotació,
amb una granja de munyir, amb
sala de munyir i ben condicionada.
La meua mare munyia cada dia
mentre jo feia la feina de fora: dallar,
portar les paques, fer l'herba, regar...,
ja que a l'estiu teníem poques
vaques a casa -les altres eren a la
muntanya-; a l'hivern es munyia
molt més, totes eren a casa. Tot això
em feia pensar molt. Jo era jove, solter,
sol, i de moment penses que no
val la pena complicar-te tant la vida
fent una inversió tan arriscada. De
vegades pensava que era difícil trobar
una noia que volgués pujar a
Àreu, i això també em frenava. Tot
el jovent en marxava, no s'hi quedava
ningú i en aquells moments veia
un futur molt incert. És en aquell
moment quan surt una disposició
del govern central per a l'abandonament
de munyir, et pagaven segons
la quota que tenies. I això i tot plegat
em van fer decidir a plegar de
munyir, conscient que amb les
d:»