53 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

Corín Tel lado, mare nostra
La brutalitat amb què el sistema
patriarcal matrimonial va convertir
l'antic sistema de dona-cuidadorade-gallines-i-planta-horts,
en donaque
treu-la-pols mentre contempla
el paisatge del celobert un dia de
llençols molls i gats refredats;
aquesta brutalitat va abocar la dona
de la postguerra al pitjor buit: el buit
de no tenir unes tasques planificades
que la deixessin completament
anorreada, que la duguessin de la
mà cap a un son reparador de les
funcions corporals castigades per un
excés de fills, d'incomoditats o de
feines que s'han de fer i no es poden
postergar. Únicament l'animal de
treball comprèn la bellesa de la
mort nocturna com a treball final. El
gaudi.
Però la dona de la postguerra,
abocada a la futura societat dels
mass media, tancada realment al
túnel laborandis, el pis de l'escala
de veïns, el cubícul; tancada sense
cap fienstra alienant on deixar escapar
l'angoixa de la presó moderna,
va començar el seu ràpid davallar
cap als inferns de la ment i ho va fer
com els valents ho fan: sense cap
preparació ideològica, sense cap
meta científica, sense cap somni
utòpic; ho va fer només amb la realitat
del pas del temps i de la mort
com a última frontera.
L O A R I N Y A C
Per a Rosa Abella, ma mare
A dins de les cel·les les idees de
Déu fructifiquen. Però la idea de
Déu és una idea de cel·la monàstica
on l'home ha deixat de ser sexe i
s'ha convertit en espill de la seua
pròpia aniquilació en l'un, que aspira
a la unió amb l'Un. La cel·la
matrimonial brogeix amb un neguit
de terra plena de llaors i de cansament
de nits conjugals. És un espai
adequat on Déu pot arrelar, però si
aquesta cel·la és catalana, la idea de
Déu no hi té pas gaire pes: s'escola
per les ranures que fan el core i les
coses menudes, que aguanten l'armari
de l'existència. En aquest anorreament
sense transcendència
darrera, aquesta dona sense preparació
per a ser buida, sense preparació
per a viure el no-res, es troba
mancada de somnis, capolada, subjugada
per una neteja eterna... Els
inacabables pous que la filosofia
grega no va poder omplir, perquè no
tenien fons, tampoc no els van
poder omplir aquelles dones de la
postguerra, aquelles dones arrencades
de les certeses, que són, en definitiva,
molt més còmodes que la
comoditat.
En aquest àmbit triomfà la gran
entre les grans, Corín Tellado, el
pseudònim de la creadora dels somnis
que s'amaguen entre els calçotets
i les mantes i les tovalloles a
Per Dolors Miquel
4/