53 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

El volum té el valor de ser honest. Apunta més cap al fons: cap a
l'observació atenta de la realitat, cap a la indagació dels propis
records, i es demora poc en aspectes de tècnica, car sosté que és
l'espontaneïtat emotiva la que guia la técnica. Al capdavall, sos-
té que hi ha un cert salt inefable que bota des del trampolí de la
realitat i de la racionalitat, però salta dellà, cap a l'inefable. Cap
al magma personal que ha de prendre forma artística per tal de
poder passar al lector aquella voluntat comunicativa primera,
que, al seu torn, també s'ha d'explorar. A. L.
Marta Alòs. «Cartes a la nieva mare».
Pagès Editors. Lleida, 2002
Cartes
a la meva mare
És veritat que de la
psicoanàlisi ençà,
la literatura ha estat
vista més aviat com
a teràpia que no
pas com a imitació
d'accions i de reali­
tats heroiques. El
llibre que comen­
tem pretén una
doble indagació en
espiral: sobre la
infantesa i sobre
l'absència prematu­
ra de la mare. És
una capbussada en
el sentiment
d'absència. Hi aju-
da, és clar, aquest nou públic femení que es complau en
aquestes navegacions sentimentals tan necessàries com
imprudents: capaces d'estampar el vaixell de la narració cap
a les roques de la ingenuïtat.
Pareix a l'escriptora que el propi dolor, inqüestionablement
sentit i profund, és una raó prou vàlida i suficient perquè sigui
sentit pel lector en la seua mateixa profunditat. I tanmateix no
succeeix així. El dolor sentit ha de representar-se de forma
artística, cosa que significa una certa reflexió prèvia, una dis­
posició adequada, una certa distància i, finalment, una
expressió, sempre difícil, mostrant més que no pas dient.
Obliga, en cert sentit, a una doble direcció: d'immersió i de
distanciament.
Què vull dir? Que la Marta Alòs no ha sabut representar
aquest dolor perquè ha confós el seu sentiment, intens, amb
la seua expressió literària, sempre parcial. Allà on ha arribat
més amunt ha estat precisament en les al·lusions musicals i
les percepcions d'inslants. Així, la imatge de la mare emba-
rassarada tocant Chopin és la més brillant, al meu entendre,
de tot el llibre.
En resum, l'assumpció literària de traumes profunds, per si
mateixa, no assegura pas un bon llibre. És, doncs, un llibre
coix que tot lector format veu clarament fallit malgrat la bona
intenció de la narradora. A. i.
Ramon Barnils. «Articles».
La Magrana. Barcelona, 2001
Per acomiadar-se,
com a homenatge
als lectors, Ramon
Barnils va deixar
centenars d'articles.
Aquest llibre recull
uns quants d'aquests
petits homenatges
als lectors, uns pocs
articles que recor­
den per què l'autor
va tenir gent que
l'estimava tant i gent
que el volia con­
demnar a l'ostracis­
me fins a l'últim
moment. D'articulistes, n'hi ha a palades, però pocs, massa
pocs, que t'obliguin a comprar un diari o una publicació per
seguir-los. D'aquests, encara menys que s'atreveixin a dir les
coses pel boc gros quan cal.
El llibre té l'encert de mostrar el Barnils visceral, capaç de
traure de polleguera el més tibat, però també a l'escriptor
capaç de copsar amb sensibilitat el món que l'envolta. Alhora
sobta l'actualitat que manté. Un ingredient bàsic per fer
d'aquest llibre una bona lectura que encara ara ens permet
fer el retrat d'aquest país amb apassionada ironia.
Per a aquells que no van tenir l'oportunitat de llegir-los al seu
moment, el articles de Ramon Barnils recollits en aquest llibre
els faran tornar a l'hemeroteca o esperar més homenatges. E. P.
Emili Bayo. «Projecte de felicitat».
Proa. Barcelona, 2002
La Maria lesús viu bé. Té
diners, una bona casa, una
bona posició social, està
ben casada. Un dia es troba
l'Eusebi. Havien estat
novios, feia molt de temps
que no es veien i els va fal­
tar un comiat. L'Eusebi li
proposa que treballi per a
ell en la nova empresa, una
productora audiovisual,
que acaba de crear. La tor­
nada al món laboral signifi­
carà per a la Maria |esús un
revulsiu. Trencar amb la
Emili Bayo
Projecte de felicitat
monòtona vida que tenia fins aleshores, replantejar la seua
relació de parella, tornar-se a sentir viva en definitiva. La feina
esdevé aviat molt més que una simple tasca de documentalista.
S ^
83