53 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

mitat de l'interior de l'habitatge.
Afortunadament, mare i fill n'havien
sortit físicament il·lesos, però no de
l'ensurt que tan despietadament els
havia despertat. Quant al rocall
amuntegat al carrer, passaren mesos
abans que el noi, amb la seua magra
suor i pobra economia, aconseguís,
com un heroi, aixecar-lo i deixar-lo
estructurat fins a arribar a la teulada.
S'ho havia ben guanyat, però les circumstàncies
no el deixaren gaudir
del que completà amb tant d'esforç.
A poc a poc i amb tot el seu dret,
arribà el moment de buscar-se una
xicota, i es despertà la curiositat de tota
la població el dia del seu casament, a
pocs quilòmetres del poble. 1 atesa la
singularitat i les fantasies del noi, els
companys volgueren organitzar l'antic
costum de rebre els nuvis a l'entrada
de la població, a cavall de mula seguit
de l'aixovar de la núvia. Enmig de la
curiositat i la tafaneria, com si d'un
gran esdeveniment es tractés, mig
poble acudí a rebre'ls travessant el
recorregut fins a casa seua, enmig de
tol l'aldarull, cofoi ell i amb certa timidesa
la núvia.
Per completar la festa, després del
sopar, on no faltà el suculent conill
estofat amb bolets per a tota la parentela,
amics i veïnat, s'havia preparat
l'arcaic costum, de gust dubtós, de fer
un brou de gallina per obsequiar els
nuvis en la seua primera nit, un cop
posats al llit, seguit de xocola desfeta
cap a la matinada. Ajudats per alguna
persona en desacord amb el muntatge,
que va camuflar dissimuladament
la parella, van desaparèixer de cop i
no es pogué saber on s'havien ficat. I
encara els estarien buscant si no
hagués arribat la claror del nou dia. I
entre altres avatars ben sucosos, el
nostre amic, ja organitzada la seua
vida, fou nomenat agutzil i, alhora,
campaner del poble, ell, que encara
Jaume Cadiraire, amb el cigarret a la boca, col·laborant a Santa Maria d'Àneu. Foto: Arxiu Casovall.
recordava els tocs dels avantpassats.
Puc recordar clarament els dels enterraments,
que sonaven llastimosament,
amb un especial to menor i
allargant la ressonància que penetrava
fins i tot al cor dels més insensibles.
On s'esmerçava amb totes les
seues forces era en el retrò de les festes
anuals, i força vegades, ajudat per
la quitxalla i amb el seu entusiasme,
va faltar poc que fés donar la volta a
la campana, i a ell i tot.
Com a home voluntarios que era,
per a qualsevol esdeveniment important,
a les cases on tenia confiança
es presentava decidit a oferir
els seus serveis, ja fossin casaments,
matances de porc, defuncions, etc.
En una d'aquestes ocasions, l'home
es posà tan neguitós al veure que a la
cuina no hi havia moviment d'olles
ni focs encesos que tot inquiet es dirigí
al capdavanter de la casa per
advertir-lo que el temps acuitava i
que tota la gentada de fora se n'hauria
de tornar amb l'estómac buit acabat
l'enterrament. Tornava a insistirhi
al veure la calma amb què
s'intentava asserenar-lo: "No et preocupis,
que ara el més important és
acompanyar el difunt fins als últims
moments." Durant la cerimònia, la
seua inquietud anava augmentant tot
voltant l'església d'un costat a l'altre.
La seua gran sorpresa fou quan al fer
entrar tota aquella gent dins la casa
trobà les taules parades i les olors del
dinar a punt de servir. Es clar, en
aquells temps ni remotament era costum
encomanar-lo al restaurant.
L'home quedà tan perplex i amb una
cara de satisfacció i riallada que
ensenyava totes les seues pobres
dents.
Acabaré la història assegurant
que la seua muller va demostrar estimar-lo
molt, perquè els últims anys
de la seua vida visqué molt satisfet,
feliç i ben cuidat, fins als darrers
moments, i encara que cap als anys
seixanta tingué ocasió de trobar bona
feina fora del país, mai no volgué
abandonar els seus orígens rurals,
cofoi i content com a "profeta a la
seua terra".
És una satisfacció rememorar
aquells éssers no gaire llunyans que
amb la seua original trajectòria ajudaren
a omplir la nostra vida gairebé
sense adonar-se'n.
53