53 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

Inscripció romana amb elements onomàstics aquitans.
discussió i ha fonamentat moltes teories
lingüístiques, algunes certament
exòtiques. La toponímia és, però,
una ciència complexa i difícil que no
sempre ha estat aplicada amb la cura
que requereix. Naturalment, al
darrere d'un topònim hi ha sempre
una realitat lingüística i cultural, però
quan es tracta de llengües remotes
i indesxifrades, aquesta realitat no es
deixa descobrir fàcilment i, sobretot,
resulta pràcticament impossible datar-la
amb seguretat. Aquesta incertesa
existeix quan treballem amb un
topònim antic, però augmenta en
progressió aritmètica quan la documentació
del material data d'època
medieval, i en progressió geomètrica
quan tractem amb formes toponímiques
encara més modernes.
Un cop enunciats els tipus de documents
que tenim a l'abast, ja podem
passar a revisar la situació que,
entorn els segles ii aC-i dC, es pot
esbossar per als Pirineus des del punt
de vista lingüístic. Amb l'ànim que
l'exposició sigui tan clara i entenedora
com sigui possible, farem
servir una divisió entre Pirineus
Occidentals i Pirineus Orientals que,
més enllà de ser convencional, ha
estat proposada per alguns autors
com a indicativa de dues àrees lingüístiques
ben definides.
• Estat de la qüestió
Els Pirineus Occidentals
1. La I lengua basca antiga
L'extrem occidental dels Pirineus
en la seua vessant meridional era
ocupat, segons ens trameten diverses
fonts clàssiques, pels antics vascons.
Tot i que disposem d'una enumera­
ció de les ciutats anomenades vasco-
oé^
'\fL^
227
nes, subsisteixen problemes a l'hora
de determinar amb exactitud el territori
que ocupava aquest poble. Pel
que sembla, el més occidental dels
punts estaria marcat per Oiasso, és a
dir, l'actual Irun, i el més oriental
seria Osca. Pel sud, el territori arribaria
fins a l'Ebre, a Calagorri (Calahorra),
i a l'actual comarca de las Cinco
Villas, a Ejea de los Caballeros (Segia).
Que la llengua dels antics vascons
fos l'antecessora directa de la
llengua basca moderna sembla
deducció indiscutible, però no ho és
tant que totes les ciutats considerades
vascones la fessin servir efectivament
cap als segles ii-i aC. De fet, un
dels obstacles fonamentals que trobem
en aquest territori rau en el caràcter
anepigràfic de la cultura vascona,
és a dir, en la inexistència
quasi total d'inscripcions en basc
antic. Les excepcions a aquesta regla
són ben poques i en la seua major
part, de difícil interpretació. Coneixem,
per exemple, unes quantes
seques monetàries de les quals només
les de Boloekan (Osca), laka (Jaca)
i Sekia (Ejea) tenen procedència
clara. De les altres, la més coneguda
és la de Ba(à)oekunes, en la qual s'ha
vist durant molt de temps el nom
antic dels vascons, tot i que, en les
últimes dècades, aquesta idea ha entrat
en crisi i alguns autors han proposat
que es tractaria d'una paraula
celtibérica. La resta, si som sincers,
està encara sense aclarir. Fora d'aquestes
monedes, coneixem només
una petita inscripció sobre bronze
massa mutilada per a resultar lingüísticament
aprofitable, i, sobretot, un
epígraf sobre mosaic trobat fa pocs
anys a l'antiga Ándelo (Andión, NA).
En aquest interessant cas, sembla
clar que el text ("likine abuloàaune
ekien bilbiliaàs") no correspon a la
llengua celtibérica, i tenim dubtes
u