53 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

Mapa de Menéndez Pidal amb el suposat trajecte dels "ambrons" per la Península Ibèrica.
ques definitives ha de considerar-se
agosarat i, almenys al nostre parer,
val la pena respectar una prudència
extrema.
Sigui com sigui, la recerca d'elements
de substrat ha continuat a través
de vies diferents. Untermann, per
exemple, ha volgut atribuir a una
influència lígur -"ligur-llenguadociana",
en paraules de De Hoz- alguns
noms documentats en les inscripcions
ibèriques d'Ensérune que, tanmateix,
no semblen pròpiament ibèrics
(com ara aoeune o botuà(o)). No
és impossible que així sigui, però la
quantitat d'aquests noms és prou restringida
per a afirmar res de segur.
Finalment, hem de fer referència
a les tesis proposades en els darrers
anys per Francisco Villar. En una sèrie
important de treballs, i basant-se
sobretot en evidències toponímiques,
Villar ha reprès i reforçat la tesi
ja defensada abans per Krahe del
paleoeuropeu, la llengua d'un poble
que entraria a Hispània a través dels
Pirineus Orientals, que s'assentaria a
Catalunya i, d'aquí ocuparia la resta
de la Península. Les traces toponími­
ques d'aquesta llengua són, en l'opinió
de Villar, especialment fortes al
nord i al sud, de manera que ell parla
d'un grup "meridional-ibero-pirinenc".
Seria massa llarg analitzar
aquí l'impressionant material toponímic
reunit per l'autor, tant d'època
antiga com moderna, i caldria potser
revisar algunes de les seues bases
metodològiques, com ja han començat
a fer Untermann i De Hoz.
Tot i això, val a dir que les teories de
Villar han fet revifar un problema
pertinaç i de grans implicacions, el
de les llengües -i per tant, de les
poblacions- de la Península Ibèrica a
l'antiguitat i és molt previsible que
en el futur immediat suscitin sucoses
discussions al seu voltant.
Perspectives d'estudi
Tornem ara un moment a la nostra
"qüestió pirinenca". Què podem
esbrinar, en conseqüència, del seu
panorama lingüístic antic? Probablement
la història de la investigació, ja
llarga i enrevessada, ens ha d'ensenyar
un primer principi bàsic: i és que
no hem de somiar solucions simples,
~\>i4»? ÍS
2?iia
màgiques o totalitzadores. Pel que
sabem, els Pirineus van ser poblats al
llarg del temps que va de la prehistòria
a la romanització per un seguit de
pobles que potser hi deixaren traces
diverses de la seua presència.
Malauradament, aquestes traces són
desiguals en la qualitat; molt pocs
ens han llegat textos en la seua pròpia
llengua i, en la major part dels
casos, només podem rastrejar-ne
l'empremta en la toponímia. Però no
hem d'oblidar mai que el treball amb
els materials onomàstics és un
terreny relliscós i ple de perills. Un
topònim és només una forma lingüística
que es perpetua molts segles
després d'haver perdut la seua
referència lingüística, és a dir, el seu
significat. I en aquest procés acostuma
a patir transformacions que, de
vegades, arriben a desfigurar-lo quasi
completament.
Això no implica, per descomptat,
que els estudis de toponímia antiga
siguin menyspreables per a aclarir
els moviments lingüístics dels
Pirineus a l'antiguitat. Però s'han de
desenvolupar amb una cura exquisida,
tot rastrejant la història de cada
forma fins als documents més antics
que sigui possible i no deixant-se
mai caure en la temptació d'una
sobreinterpretació de les seues
evidències. Els reculls particularitzats
de topònims -majors, però
també menors-, l'establiment de
sèries i, sobretot, la recerca aprofundida
en la seua historiografia poden
ser de gran profit abans de llençarnos
a aventures etimològiques més o
menys arriscades.
Els Pirineus constitueixen, en
aquest sentit, un dels camps més
atractius i alhora més perillosos. I
potser alberguen secrets lingüístics
remots que ens haurem de resignar a
no desvelar mai.
u