Manual per a la gestió de polítiques de promoció econòmica i ...

34
grup. (Anotem aquí que la legislació catalana introdueix un nou grup,
el de municipis compresos entre 30.000 i 50.000, que inclou també
totes les capitals comarcals que tinguin una població inferior a 30.000
habitants).
Quins són, aquests serveis? L’enumeració és feixuga, de manera que
remetem el lector a l’articulat de la LBRL, i en concret al seu article 26.
L’enumeració que fa no és exhaustiva, ja que estableix explícitament
que per llei poden atribuir-se als ajuntaments altres serveis amb caràcter
obligatori. És el que fa, en la legislació catalana, l’article 67 del text
refós, que reprodueix, amb variacions, el contingut de la LBRL. Però
altres lleis encarreguen serveis obligatoris als ajuntaments no compresos
en aquestes normes: per exemple, la legislació sobre processament
i eliminació de residus urbans.
El que és interessant d’aquesta normativa és que no contempla, en cap
cas, la posada en marxa per part dels ajuntaments de serveis orientats
a fomentar l’ocupació, a promoure el desenvolupament local, a establir
dinàmiques de promoció social i econòmica. Es tracta de serveis molt
tradicionals, des de la distribució d’aigües fins a la vialitat, passant per
la recollida d’escombraries, els cementiris o l’enllumenat públic. I això
s’ha de connectar amb la previsió constitucional que, tot i fixar el principi
de l’autonomia local, estableix que les hisendes locals hauran de
disposar dels mitjans necessaris per fer front a les funcions que la llei els
atribueixi. És discutible si l’exclusió que se’n deriva s’aplica només a
aquells serveis que els ajuntaments presten suplint la inacció de les
administracions superiors jeràrquicament (els denominats serveis im-
MANUAL PER A LA GESTIÓ DE POLÍTIQUES DE PROMOCIÓ ECONÒMICA I DESENVOLUPAMENT LOCAL
propis), o si s’aplica a aquelles funcions i serveis establerts lliurement
per cada municipi, en el marc del repetit principi de l’autonomia local.
La conclusió és, doncs, que la posada en marxa, per part dels ajuntaments,
de polítiques de desenvolupament local és una decisió lliure,
que poden prendre o no prendre, i que en tot cas no tenen un finançament
garantit, més enllà del que puguin aportar les pròpies hisendes
municipals (que, com sabem, tenen limitacions molt clares). Com s’han
pogut finançar, doncs, aquestes polítiques?
La resposta és molt simple: gràcies a les transferències rebudes de les
administracions superiors. En un primer moment, del govern central;
a partir del 1984, de les corresponents comunitats autònomes; i, de
manera molt destacada, a partir del 1986, de la Comunitat Europea.
A través dels diversos programes comunitaris que s’han succeït al
llarg dels anys transcorreguts, s’han canalitzat fons des de Brussel·les
cap als ajuntaments espanyols que han permès la posada en marxa
de projectes molt ambiciosos en àmbits vinculats al desenvolupament
local, a la maduració de realitats econòmiques i socials, etcètera. De
fet, un element clau per a la nostra realitat local ha estat el criteri
comunitari d’adoptar, com a unitat territorial destinatària final dels
seus programes, el municipi.
Aquests recursos no vénen sols: cal ser capaços de generar projectes
atractius, que encaixin en la normativa europea i que responguin a les
finalitats que es proposa la Comissió. La generació d’aquest projectes
no pot ser obra només dels ajuntaments: aquests actuen més aviat com
BLOC 2 Origen i evolució del paper dels governs locals