La pedra en sec. Materials, eines i tècniques tradicionals a les illes ...

pedreny, una assimilaci6 correcta de
les tecniques que I'experiencia havia
convertit en regia i, sobretot, la
capacitat de trobar el Iloc on situar
cada una de les pedres, de manera
aparentment intu"ltiva -el que s'anomena
tenir ull- i que es considera la
diferencia essencial entre el mestre
marger i el paredador ocasional.
EI mestre era el que paredava,
decidia quines feines s'havien de
realitzar i tancava els tractes amb els
propietaris a els amos que les encarregaven.
L'ajudant (mosso) apropava
el reble, la pedra i la terra al mestre,
i tam be era I'encarregat d'adobar
la pedra i de reblar. No hi havia
una edat a perfode determinat per
arribar al mestratge. Hi ha casas de
persones que aixecaren el primer
marge als catorze anys i, per contra,
n'hi ha d'altres que es passaren la
vida ajudant el mestre.
Tot i que les calles estaven sovint
formades pel mestre i el bracer, s'hi
podien sumar mes operaris quan les
obres ho exigien, i tampoc es
menyspreava el treball de les dones
per al transport de reble i pedra.
Qualsevol podia aprendre I'ofici,
pero era habitual la tradici6 familiar:
els pares, oncles a germans transmetien
els coneixements als menors
- de la familia, fet que afavoria I'existencia
d'un segell caracteristic en la
manera de paredar de determinades
calles i mestres.
Quan la feina era escassa a el
ritme de les tasques agrfcoles ho
feia necessari, el marger podia realitzar
altres treballs normalment relacionats
amb el m6n de la pagesia
com exsecallar a lIaurar, entre d'altres.
Aquesta caracteristica es veia
fortament accentuada en temps de
crisi economica. Entre els margers
hi havia una certa mobilitat territori-
ai, ja que sovint realitzaven tasques
en municipis allunyats de la
residencia habitual. Aixi succe'ia
amb aquelles calles que treballaven
per als grans propietaris, amb
finques situades arreu de I'illa,
quan es tractava d'obres publiques
a quan els treballs es feien
per algun vei d'un altre poble.
Aquestes caracteristiques continuaren
gairebe intactes fins a la
decada dels anys seixanta del
segle XX. La decadencia del camp
mallorqui i la consequent desrura-
Iitzaci6 provocaren un descens en
la demanda d'aquests professionals
que a pac a pac abandonaren
I'ofici per a dedicar-se a altres
tasques mes lucratives a retirar-se
definitivament. Simultaniament, en
un proces que ja havia comenc;at
feia temps, el marger es decanta
cada vegada mes cap al m6n de
la construcci6, fugint del camp,
que ja no era rendible.
EI 1986 es crea a S611er I' Escola
de Margers, la gesti6 de la qual
fou assumida dos anys despres
pel Consell de Mallorca. A partir
d'aquest moment s'inicia una fase
de recuperaci6 de I'ofici, ajudada
per I'especial conjuntura economica
i gracies a la intervenci6 institucional.
•