el mur de berlín. divisió d'una ciutat, divisió de dos mons. pau roigé ...

Presentació
paradoxa de la història va ser que Kohl va haver de ser un dels protagonistes d’una
reunificació que encara es veia llunyana, per no dir impossible.
Què passava mentrestant a la societat alemanya? Com veien els alemanys el
procés de reunificació i les relacions amb els seus veïns? Com assenyala Poch en
l’article que encapçala aquest capítol 100 , durant els vuitanta els alemanys occidentals es
desinteressaren per la divisió del seu país i per Berlín Est. Per aquest periodista, que va
viure en aquella època a Berlín, “la nación vivía totalmente de espaldas al hecho de su
división. La Ostpolitik, inaugurada años atrás por los socialdemócratas de Willy
Brandt, era asunto de los políticos. Imbuida en el consumismo, la rechoncha sociedad
germanooccidental fundamentalmente la ignoraba”. L’autor recorda que en aquell
context gairebé s’ignorava tot de l’altra banda del mur:
“Del Este, de Berlín Este, se desconocía todo en Berlín Oeste. Sí, había un
Sozialistisches Osteuropakomitee, pero estaba formado por ex ciudadanos del
Este, checos, rumanos, húngaros, ex ciudadanos de la RDA, nunca por alemanes
del Oeste. La general ignorancia del Este, naturalmente con algunas excepciones,
retrataba a aquella escena alternativa, dogmática hasta en su presunto
antidogmatismo, capaz de discutir durante horas si en una WG –un piso
comunal– los usuarios masculinos del retrete debían sentarse para orinar, o dejar
siempre bajada la tapa. Aquella gente, a veces tan dura y bruta como la clase
media alemana que despreciaba, era la misma que ignoraba las realidades
sociales y políticas de su entorno más inmediato en beneficio de la exótica
Nikaraguistik. Su participación en la caída del Muro, ocho años después, fue
nula. Y lo mismo puede decirse del resto de la sociedad alemana occidental.” 101
Janué, en un llibre sobre els reptes de la unificació, arriba a conclusions
similars 102 . A partir de diverses enquestes, l’autor constata que a la RFA del 1987,
només tres anys abans de la reunificació, la immensa majoria dels alemanys (el 97 %!)
consideraven que la unificació era impossible, mentre que paradoxalment la majoria (53
%) consideraven que la RFA i la RDA no eren una única nació. És més, un 33 % creien
que la RDA era un país estranger, xifra que s’incrementava al 51 % en el grup d’entre
14 i 29 anys. Les conclusions d’aquest autor són clares:
“La majoria de ciutadans de la RFA percebia una relació tensa entre el
manteniment de la pau i la recerca de la unitat, de manera que l’existència dels
dos estats dins d’una nació es considerava un fonament de pau (...) Malgrat que
100
Poc, R., 2009, “La pared invisible”. La Vanguardia, 2 de novembre de 2009, pàg. 6.
101
Poc, R., 2009, op. cit., pàg. 6.
102
Janué i Miret, M., 2003, op. cit., pàg. 67.
65