JOAN PEIRÓ A BADALONA - Cedall

JOAN PEIRÓ A BADALONA 1905-1920
anys de la Primera Guerra Mundial.
“(...) Si de cas, la impressió (relativament documentada, d’altra banda) que a Catalunya, i
en especial a Barcelona, els sous reals semblen haver quedat força estables fins al 1914, amb
una certa tendència a la baixa; el 1914-1920 l’augment, important, dels salaris nominals
fou inferior a l’increment dels preus de productes de primera necessitat, encara que segurament
el descens del salari real no assolí les causades proporcions que indiquen los fonts
oficials (com a mínim a la ciutat de Barcelona).
(...) I és que potser la lluita sindical d’aquells anys a Catalunya no fou tan inútil laboralment
com a voltes hom volgué creure, i certament el creixement de la CNT tingué molt a
veure amb una eficaç defensa del poder adquisitiu dels treballadors” 16
Si hem de tenir en compte aquestes consideracions, també cal dir que aquesta
necessitat de donar resposta a la minva del salari real va ser una de les causes de
la convocatòria de vaga general per part de la CNT i la UGT el desembre de 1916
pel fort increment dels preus de les subsistències. Val a dir que va tenir un ressò
força important tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol.
Quant a la dinàmica de mobilització obrera general, i que en molts de casos es
concretava en vagues parcials, vagues al sector, gremi i/o ofici o en alguns casos
vagues generals, tenim alguns estudis que ens indiquen que es va trencant una
inèrcia negativa en la qual la classe obrera acostumava a “perdre” les batalles sindicals
plantejades a la Patronal i que durant aquesta fase canvia la dinàmica per
resultats força més satisfactoris i, fins i tot, en alguns casos alliçonadors. 17
La motivació de les vagues seguint aquest estudi ens indica que la major part
estaven basades en l’augment salarial, seguides de vagues per la readmissió de
treballadors acomiadats i, finalment, vagues que cercaven la reducció de la jornada
de treballs a les vuit hores.
Altres motivacions es referien a la millora de les condicions de treball i també a
vagues que tenien un to de solidaritat general davant de situacions pròpies de la
ciutat, gremi o dinàmica política general.El quadre de la pàgina següent que analitza
la ciutat de Barcelona ens farà més aclaridora la situació i anàlisi que estem intentant
descriure.
L’historiador Josep Lluís Martín Ramos en el llibre Anàlisi del moviment vaguístic a
Barcelona (1914-1923), ens indica el següent:
“(...) La informació que tenim de 1917-1920 ens dóna un augment notable del nombre de
vagues guanyades (47) i resoltes per transacció (62) davant de les perdudes (50). Això va
significar una inversió de la tendència existent abans del 1914, quant el percentatge de
derrotes era de més del cinquanta per cent. No hi ha res que ens porti a pensar que una més
gran informació sobre el desenllaç de les vagues d’aquests anys hauria d’alterar aquesta
imatge; al contrari, es pot fins i tot pensar que podria redundar en un increment del percentatge
de vagues guanyades o solucionades per transacció. Si ens atenim de manera
estricta a les dades que coneixem, es registren, en el total del període, 97 victòries – un
100