JOAN PEIRÓ A BADALONA - Cedall

Els morts eren en Francesc Terrades, Trompet, del Sindicat de la Pell (c. Guell i
Ferrer, núm. 11); Josep Gatell, Josepet, del Sindicat de la Construcció (av. Marquès
de Montroig, núm. 201); Emili Segarra, del Sindicat de Productes Químics (c.
Conquista, núm. 44), i Pius Bel, del Sindicat de la Metal·lúrgia (c. Guifré, núm. 223).
Els ferits greus van ser Francesc Forcadell (c. Roger de Flor, núm. 137) a qui se li
va haver d’amputar una cama per les ferides patides, Manuel Licer (c. Cortijo,
núm. 4) i Andreu Navarro (pl. de la Font, núm. 11).
Així mateix, una dona va ésser sabrejada i va estar a punt de perdre un pit a resultes
de la ferida.
A les pàgines del llibre de Joan Manent, hi podem trobar una descripció força emotiva
dels fets que expressa clarament com es van viure aquests tristos successos.
“Hi ha coses a la vida que no es poden oblidar mai, que no s’han d’oblidar. Una d’elles és
la que esdevingué aquella nit del 26 de agost de l’any 1918, en què la sang obrera, tràgicament
acusadora, tacà els carrers de la ciutat de Badalona. Aquella nit, els màuser de la
Guàrdia Civil, al servei d’una poderosa empresa estrangera, dispararen contra una massa
indefensa de treballadors, assassinant-ne quatre i ferint-ne una bona cinquantena. Aquella
nit tot li va ésser permès, a la Guàrdia Civil, a Badalona. Després d’haver matat aquells
quatre obrers indefensos i malferits els altres, galopà amb els seus cavalls per tota la ciutat,
sabrejant a mansalva els ciutadans que trobava. Aquella nit, els carrer badalonins
foren regats amb sang. Amb sang proletària, que ha estat sempre - i és encara- la més barata
del món.” 28
Després del 26 d’Agost. Vaga General
A l’endemà, dimarts 27 de agost, la Federació Local de Societats Obreres de
Badalona va decretar la vaga general que va ésser secundada majoritàriament pels
treballadors de la ciutat i també pels comerços i espectacles.
Amb un comunicat fet per la mateixa Federació Local s’afirmava el següent:
“ Compañeras y compañeros:
El pueblo de Badalona se encuentra hoy de luto. ¿Por qué? Sencillamente por querer hacer
respetar su personalidad, su yo indiscutible delante de los atropellos de que son objeto
desde hace tiempo los dignísimos obreros que sostiene la huelga con la casa Cros, esta maldita
Bastilla que es la perdición de la salud y la muerte de muchos de los que tienen la desgracia
de acudir a las garras de ese tirano.
125
EL CONFLICTE DE L’EMPRESA CROS L’AGOST DE 1918...