JOAN PEIRÓ A BADALONA - Cedall

JOAN PEIRÓ A BADALONA 1905-1920
organitzativa que les diferències que poguessin haver en la tradició ideològica
dels elements obrers societaris. Tanmateix, aquest no va ser un procés gens fàcil,
en primer lloc perquè cada una de les forces obreristes que tenien representació
en aquestes societats, fonamentalment anarquistes, socialistes, sindicalistes i republicanes
de diverses tendències, tenien unes maneres diferents d’entendre una
organització sindical, així com també diferien els seus objectius socials i polítics.
Podríem dir que darrera d’un aparent unitat hi havia estratègies diferenciades que
es van fer paleses en el desenvolupament de la breu història de Solidaritat Obrera
des de 1907 fins 1910.
Així, pel que fa al grup impulsor del socialisme català representat per A. Fabra
Ribas, Josep Comaposada, Badia Matamala, i Gas Belenguer, tenia una manera
diferent d’entendre el sindicalisme esdevenint més propers a les tesis del sindicalisme
revolucionari que no pas al discurs oficial de la UGT i al PSOE, més abocat
dins del debat que els socialistes europeus tenien cap a una posició electoralista.
Ara bé, una cosa era mantenir Solidaritat Obrera com un organisme de base geogràfica
catalana, que ja l’hi anava bé a aquests sectors del socialisme català per
intentar estendre el seu radi d’influència, i una altra cosa era mantenir una possible
lluita per un intent d’hegemonia sindical enfront de la UGT que hagués suposat
una greu crisi dins del PSOE, partit al que estaven adscrits i tenien uns lligams
força arrelats. L’historiador Josep Termes ens diu que en el Congrés de Solidaritat
Obrera del Palau de Belles Arts (1910): “els socialistes que hi assistiren anaven ja a la
contra, sabent que es pretenia fer una confederació a escala espanyola. Efectivament, es va
constituir una Confederació General del Treball Espanyola (que de seguida va passar a
anomenar-se Confederació Nacional del treball), que integraria tots els sindicats no afiliats
a la UGT (...) ”. En aquesta conjuntura és significatiu el testimoni del sindicalista
badaloní Antoni Gimeno en l’article “Contra el sindicalismo” publicat a Juventud
Rebelde el 7 de gener de 1911, on denuncia que “desde el Congreso Obrero de
Barcelona hay una atmósfera vil contra el sindicalismo” acusant a “los Pablistas” (seguidors
de Pablo Iglesias) de combatre el sindicalisme: “Váyase usted con la música á
otra parte, que el obrero catalán sabe defender sus derechos, y cuando es necesario, afirma
su personalidad y sabe rebelarse sin el mandato de nadie. Afortunadamente son muy pocos
los que gritan ¡viva don Pablito! Pues todos los obreros conscientes, gritamos y gritaremos:
¡viva el Sindicalismo!”. 67
En quant al republicanisme radical, la seva influència en l’àmbit de les societats
obreres intentava cercar una força obrerista que fes costat a les seves propostes i
estratègies polítiques tant a nivell local com de major abast. El republicanisme
radical en aquest període encara mantenia força vincles amb propagandistes llibertaris
(Ferrer i Guàrdia havia estat l’exemple més clar) i que coincidien amb
determinats processos d’activisme cultural com eren les escoles racionalistes, els
grups lliurepensadors o els grups anticlericals, si bé cal anotar que va començar a
sorgir un discurs institucionalitzant dins del republicanisme radical per guanyar
prestigi com a força política respectable amb la vista posada a assegurar quotes de
poder local i estatal.
També en el camp dels propagandistes llibertaris i anarquistes el camí cap a
56