JOAN PEIRÓ A BADALONA - Cedall

JOAN PEIRÓ A BADALONA 1905-1920
La Setmana Tràgica a Badalona
Ens trobem que el desenvolupament de la Setmana Tràgica i les seves conseqüències
posteriors a Badalona, van caracteritzar un episodi històric que va marcar
profundament a l’obrerisme badaloní, bé per la importància que va adquirir la
revolta, bé per la repressió governamental que va generar-se.
El detonant previ a la Setmana Tràgica (dies 26-31 de juliol i 1 d’agost) va ser el
malestar popular contra la crida als reservistes per anar a la Guerra del Marroc. A
Badalona, la pressió antibel·licista va deixar-se sentir ja en dues concentracions el
dia 20 de juliol: una manifestació al matí d’unes 500 persones davant l’Ajuntament
mentre es realitzava un Ple Municipal, i una segona a la nit d’unes 400 persones
que, en sortir d’un míting en la Casa del Poble presidit pel diputat provincial
Ambrós Carbonell organitzat per la Joventut Radical Instructiva, va recórrer
espontàniament els carrers del centre fins la Plaça de la Vila.
El dia 26 de juliol va deixar d’arribar el tramvia de Barcelona, i vàries comissions
formades per obrers, entre ells Joan Peiró, van recórrer les fàbriques i tallers per
secundar la vaga general revolucionària que va aconseguir paralitzar la ciutat al
migdia. A la tarda grups de persones van fer aturar el tren correu de Barcelona,
van posar obstacles a la via, van destrossar el telègraf i van cremar el pont del tren
enfront del c/ Torrabadal. A continuació, un grup va dirigir-se al convent dels PP
Carmelites al c/ Sant Miquel, va esbotzar la porta i va saquejar l’indret, cremantse
els objectes de l’interior al mig del carrer (l’historiador J. Romero Maura situa
aquest acte violent com el primer de caràcter incendiari en la Setmana Tràgica a
Catalunya). La gent concentrada va dissoldre’s en arribar la Guàrdia Civil que va
detenir dos joves i va disparar a l’aire per anar dissolvent els grups de persones
sobretot a l’entorn de la Plaça de la Vila, efectuant-se algunes detencions més.
Paral·lelament, van ser cremats i destrossats alguns burots (garites per exercir
l’impost de consums). Al vespre va proclamar-se l’Estat de Guerra i va arribar un
esquadró de cavalleria a la ciutat.
El dia 27 la reparació de les vies fèrries va ser obstaculitzada per grups de persones
que van ser dissolts per la cavalleria, realitzant-se més detencions. Una comissió
va dirigir-se a la Casa Consistorial per demanar l’alliberament dels detinguts,
i a la tarda amb aquesta reivindicació va transcórrer pels carrers del centre una
manifestació on “hi havia força dones, entre les quals la “Rossa”, filla d’en Paxó, la dona
d’en Josep Belis, la mare d’en Garriga, i no hi mancava en Joan Peiró”, segons recorda
Joan Manent. La manifestació va ser dispersada per les forces de cavalleria, reunint-se
però una comissió amb l’alcalde.
El dia 28 la vaga general i l’estat de guerra va continuar paralitzant la vida ciutadana
destacant-se al llarg del dia els dispars de les forces d’ordre per dissoldre un
grup proper a la Plaça de la Vila, la mort d’un paisà, Ramon Tussell, que no va respondre
al crit d’alt donat per una patrulla, i el sabotatge a la línia de telèfon oficial
que va deixar de funcionar, única comunicació que quedava a la ciutat. Sobre
aquests tres primers dies, Simó Piera, badaloní d’adopció i company sindical de
50