JOAN PEIRÓ A BADALONA - Cedall

A l’entorn de la vaga general de 1902
La recessió econòmica derivada de la crisi colonial de 1898 va generar un augment
significatiu de les reivindicacions laborals de les societats d’ofici badalonines a
partir de 1902. Tanmateix, la vaga general de febrer de 1902 va seguir uns plantejaments
ideològics però el seu caràcter aïllat i el seu fracàs posa de manifest la
feblesa dels anarquistes i dels socialistes per donar forma i dirigir l’acció sindical
conjunta a la ciutat.
Les notícies publicades sobre actes i mobilitzacions obreres que hem trobat en la
premsa local van ser molt minses els primers anys de segle XX. Cronològicament,
va destacar-se durant l’any 1900 a Badalona, la celebració el mes de gener d’un congrés
de la Indústria Tèxtil Espanyola que va aplegar uns 200 delegats al local de
“can Pun”, declarant el president de la Junta de la Federació de les Tres Classes de
Vapor, Sr. Fontanals, la necessitat dels obrers badalonins d’associar-se seguint l’exemple
de poblacions com Mataró i Granollers. 10
En arribar l’1 de Maig, la crida de
Les Tres Classes de Vapor i les societats obreres locals va aconseguir gairebé aturar
totes les fàbriques i tallers. Per a l’ocasió va organitzar-se un míting la nit d’abans
(on va reivindicar-se la jornada de 8 hores i un salari mínim de 3 ptes), i les famílies
obreres van celebrar la jornada al camp complint amb la prohibició del govern
de tota manifestació. 11
Un altre testimoni de les dificultats per mobilitzar els obrers
badalonins més enllà de conflictes laborals concrets, va donar-se el mes de juliol
següent quan, segons una breu notícia apareguda en El Eco de Badalona el 21 de
juliol, una assemblea convocada al Teatre Zorrilla per tractar la problemàtica del
treball femení i infantil en les fàbriques i tallers va aplegar molt poca concurrència.
La jornada de l’1 de Maig de 1901 va transcórrer amb la placidesa d’un dia al camp
per part dels obrers, tot i que la vaga dels tramviaires va fer-se sentir al no haverhi
cap unitat circulant. 12
Uns mesos més tard, al mes de juliol, va constituir-se una
agrupació socialista a Badalona que va legalitzar-se el mes d’octubre i va ingressar
en el PSOE el mes de gener de 1902 (tanmateix, fins l’any 1903 no coneixem
més dades sobre l’abast de la seva activitat) 13
. D’altra banda, la vinculació del republicanisme
amb la població obrera va posar-se de manifest el mes de setembre de
1901, quan va tenir lloc un acte polític de gran ressò a la ciutat al Centre de Fusión
Republicana emplaçat al mateix edifici de la cooperativa “La Verdadera
Fraternidad”. Hi van intervenir varis oradors de la capital destacant-se el diputat a
Corts Alejandro Lerroux que, segons El Eco de Badalona, va fer un “extenso discurso
de tonos verdaderamente revolucionarios” on va parlar de l’emancipació dels
obrers, va assenyalar els tres enemics del poble: “el capital, la monarquia y el clero”,
i va mostrar-se contrari a la crida de quintes “pero no apoyaria - afirmava - los que
se oponian sino pedian el servicio voluntario o al menos el servicio militar obligatorio”,
concloent el discurs amb la frase: “debe irse directamente a la revolución”. 14
Aquest
tipus de discurs incisiu i demagògic que va donar-se a conèixer com “lerrouxisme”,
en honor del seu principal impulsor en aquella època, va sacsejar a partir d’aleshores
les velles actituds i discursos polítics del republicanisme, dirigint-se amb
una retòrica revolucionària a les classes populars, i connectant amb l’imaginari
d’emancipació social dels obrers. Posteriorment, l’evolució política d’Alejandro
29
CARACTERITZACIÓ DEL MÓN OBRER