JOAN PEIRÓ A BADALONA - Cedall

Davant d’aquesta situació molts militants van optar per l’exili o per amagar-se
durant un temps, a l’espera que la situació de repressió canviés i es relaxés.
Joan Manent, militant d’aquella època, explica al seu llibre la manera com la CNT
de Badalona va intentar superar la repressió que s’exercia sobre els seus militants.
“(...) Durant els períodes de repressió, com, per exemple, els dos anys de regnant del generals
espanyols Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui (20 de novembre a 22 d’octubre
de 1922), tot i que passaven dels 50 els militants badalonins que es trobaven empresonats,
i que un nombre semblant havia hagut de fugir de la ciutat, sempre hi hagué un nucli
actiu de prop de 150 homes que lluitaven i es jugaven la vida per defensar els interessos
dels treballadors. La prova ben evident d’això és que, en aquell període, foren diversos els
militants badalonins que caigueren assassinats per la policia i els pistolers de l’anomenat
Sindicat Lliure.” 25
El funcionament posterior de la CNT de Badalona fins al cop d’estat del general
Primo de Rivera a mitjan setembre de 1923 va ser força dificultós, si bé cal dir que
es va intentar mantenir la seva estructura organitzativa i la solidaritat a aquells
companys que estaven empresonat o en dificultats econòmiques.
Un altre cop recorrem a les memòries de Joan Manent, atesa la dificultat de trobar
altres informacions que complementin la seva visió, amb relació al funcionament
del sindicalisme cenetista badaloní del final del 1920 fins a l’inici de la dictadura
de Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923.
“ Els sindicats obrers de la CNT de Badalona, malgrat les persecucions i els crims de què
els seus militants foren víctimes en aquells dos llarguíssims anys d’oprobi o de vergonya.
estigueren sempre organitzats. La seva federació Local i el Comitè Pro Presos funcionaren
sempre regularment. Un dels sindicats, el de la Industria Fabril i Tèxtil, tenia, en aquells
moments, més de 1.500 dones organitzades, les quals cotitzaven d’una manera regularíssima
totes les setmanes. Gràcies a aquesta organització i cotització, els sindicats badalonins
pogueren fer front a les enormes despeses que ocasionaven els processos contra els
militants empresonats, l’ajut, en la mesura del possible, a les famílies dels presos, la contribució
als deures d’afiliats a la Confederació Regional del Treball de Catalunya, la contribució
al Comitè Regional del Treball de Catalunya, la contribució al Comitè Regional
Pro Presos i a l’organisme rector de la CNT. És notable i digne de remarcar que tot aquell
esforç màxim, que calgué fer durant els dos anys terribles de persecució i de sang, fou obra
sobretot d’un estol de joves que, el que tenia més edat, just arribava als 20 anys.
En aquella tasca foren orientat i ajudats –i de quina manera!- pels vells militants Jaume
Prat, Jaume Caballé, Joan Serret, Enric Sabaté, Carles Borràs, Joan Sancho, Josep Ticci i
alguns altres. Naturalment, la saba que tots aquells joves havien rebut provenia dels militants
que ells ja consideraven vells, i que foren, en part, els seus mestres. Per exemple, Joan
Peiró, Dimes Bussot, Sebastià Clará, Bernat Bonet, Josep Rius, Sebastià Canals, Joan
Nanot i el basc Ramón Basterra, entre altres. I, cal dir-ho també d’un altre anarquista i
militant sindicalista revolucionari, Eduard Alsina i Bilbeny, en Cinto de la Palla(...)” 26
La repressió contra el sindicalisme cenetista badaloní a aquesta època va ser exercida
de moltes formes i bona part provenia del finançament que una part dels sec-
117
ENFORTIMENT DEL SINDICALISME I AGITACIÓ...