JOAN PEIRÓ A BADALONA - Cedall

aprenents, ens el dóna Simó Piera, era aprenent en la fàbrica del “Cristall”, i en
una ocasió va caure-li una peça de vidre a terra, i el mestre “va fer-me un bony al
cap amb un ferro de manipular el cristall. Cansat d’aquests tractes, vaig alçar la pala amb
totes les meves forces, però un nebot seu tingué temps d’aturar-me el cop”. 69
L’estiu de 1908 - entre l’u i el catorze de juliol -, Joan Peiró va secundar una vaga
en l’empresa Costa i Florit on treballava d’ajudant de vidrier i va protagonitzar la
primera intervenció pública a favor d’una millor organització sindical dels obrers.
El desencadenant del conflicte laboral segons va publicar El Progreso el dia 4 de
juliol eren les injustícies del director Josep Castro: “siendo régimen del sistema alemán
que los maestros vidrieros perciban el haber de 150 pesetas mensuales y los ayudantes
110, y en vista de que el director de mucho tiempo a esta parte mendra los jornales de
una manera exagerada, puesto que había oficiales vidrieros que sólo cobraban 110 pesetas
y los ayudantes 80, todos los operarios de la casa como un solo hombre, acordaron reclamar
lo que entienden les corresponde, presentando al efecto una demanda á sus patronos”.
El mateix diari el dia següent va publicar sobre el mateix conflicte laboral una llista
d’esquirols i relata un episodi de maltractament a un obrer un dia abans de convocar-se
la vaga quan el director va negar auxili a un obrer que s’havia accidentat
en el treball. Finalment, el dia 17 va publicar-se la resolució del conflicte amb el
triomf obrer, cedint els patrons a les demandes dels operaris que eren les mateixes
condicions de treball que ja gaudien els operaris de la casa Vilella de Poble
Nou, i es destacava el suport rebut als vaguistes per part de Solidaritat Obrera de
Badalona, la Societat de Paletes, i la Junta local de Reformes Socials. L’èxit, però,
va ser contestat pel sector professional del mestres vidriers que acusaren en una
assemblea al president de la Societat de Vidriers de Badalona, Jaume Pladevall, de
beneficiar més al col·lectiu d’ajudants i d’aprenents (aquests darrers exclosos de la
societat vidriera). Peiró va intervenir en l’assemblea on va defensar fermament el
cap de la Societat de Vidriers i la importància d’organitzar-se conjuntament perquè
tots els obrers de la indústria vidriera milloressin les condicions generals de
treball. Sobre el fet, Joan Manent ens diu que “la seva argumentació fou tan justa i
verídica que la immensa majoria dels obrers reunits aclamaren en Peiró i ben poc va faltar
perquè no l’alcessin a pes de braços”. 70
Un segon episodi que va marcar la trajectòria de Joan Peiró, van ser les vivències
personals abans, durant, i després, de la Setmana Tràgica l’estiu de 1909. Ho hem
vist anteriorment en l’anàlisi local dels primers passos de Solidaritat Obrera i el
desenvolupament de la Setmana Tràgica, esdeveniments que van fer canviar l’ordre
d’inquietuds vitals de Joan Peiró després del seva jornada laboral que fins el
moment no havien estat altres que “l’afició a “art del toreig” i al teatre de mims”,
segons escriu Joan Manent. A conseqüència de la Setmana Tràgica, Peiró va ser
empresonat per primera vegada segons ens assenyala Pere Gabriel, mentre que
Joan Manent destaca el fet que va veure’s obligat a amagar-se una temporada.
Simó Piera recorda que a Badalona van haver-hi dos treballadors condemnats a
mort que finalment van ser indultats, que ell mateix va veure’s obligat a amagarse
i veient com la repressió no amainava va marxar al Rosselló per collir raïms i
després va romandre exiliat a Tolosa fins a final de novembre de 1909.