JOAN PEIRÓ A BADALONA - Cedall

quantificar pel nombre de vagues i el seu seguiment.En relació amb allò que hem
denominat “la crisi de les subsistències”, tenim una estadística (veure el quadre
de la pàgina seguent) publicada el 27-11-1915 a El Eco de Badalona que reflecteix
de forma clara l’augment dels preus dels articles de primera necessitat a Badalona
els anys 1914-1915.
Aquesta pujada força generalitzada dels preus dels articles de primera necessitat
serà una queixa constant durant aquests anys i formarà part de moltes de les
mobilitzacions sindicals i socials que es faran durant aquest període.
És important destacar el procés “in crescendo” de mobilització obrera, en aquest
període de la Primera Guerra Mundial, tant en el que afecta els sector econòmics
com els treballadors implicats.
Progressivament aquesta massificació que es produeix en el si de la classe obrera
badalonina es trasllada als conflictes laborals i socials, dins d’una dinàmica que
tendeix a plantejar conflictes laborals i a resoldre’ls, en molts de casos, de forma
força satisfactòria.
Anàlisi de l’evolució
De tota manera, i ja ho hem dit abans, la mobilització obrera a Badalona no pot ser
considerada ni molt menys com la que es dóna a Barcelona ciutat.
Creiem que el “factor quantitatiu” del pes numèric de la classe obrera té força
importància a l’hora de plantejar reivindicacions laborals i socials de tota mena.
La dificultat que tenia el moviment obrer de Badalona per anar guanyant capacitat
d‘agitació té molt a veure amb una primera fase d’estancament numèric de la
classe obrera a la ciutat, així també com del poc pes que tenia ”l’obrerisme de classe”
organitzat per engegar dinàmiques mobilitzadores.
No és de estranyar que la interrelació amb el republicanisme (a Badalona d’orientació
radical, però a altres ciutats, com Sabadell, de base federal), estigués motivada
per aquesta falta de “força” mobilitzadora, generant-se espais de sociabilitat
interclassista “progressista” que abordaven “qüestions generals”, com eren els
grups lliurepensadors, la crítica anticlerical, o la recerca d’una educació “racionalista,
però que tenien força dificultats per engegar dinàmiques d’agitació obrera.
Serà al voltant de la segona fase de la dècada (1915-1920) quan progressivament
la classe obrera s’atansi amb més força als projectes d’autonomia i centralitat política
sindical obrera amb projectes mobilitzadors propis i d’abast general.
Si tenim en compte les dades que hem pogut extraure de les diverses fonts que
hem analitzat (Instituto de Reformas Sociales, premsa local i provincial diversa,
etc.) cal ressaltar les següents informacions de conflictes per als diversos anys que
van de 1915 fins a 1920.
103
ENFORTIMENT DEL SINDICALISME I AGITACIÓ...