Els mapes del territori de Catalunya durant dos-cents anys, 1600-1800

no, no ho era. Però no es pot descartar del tot la idea
que ja es comencés a parlar del projecte de publicar
una edició en llengua italiana del Theatrum Orbis
Terrarum, en la qual s’havia d’incloure el mapa de
Catalunya que ja coneixem d’edicions anteriors i que
efectivament veié la llum el 1608. Però no fou pas
Itàlia el seu lloc d’impressió, sinó que com en d’altres
ocasions fou “In Anversa, apresso Giovanni Bapta.
Vrintio”. Potser sí que es pot acceptar com a explicació
a les paraules d’aquest curt text municipal que la
descripció geograficohistòrica del pare Diago, que ja
hem comentat, hagués ja estat traduïda a la llengua
toscana, i ocupés el verso del mapa de Catalunya que
reberen els consellers del consistori barceloní i el virrei
el dia 12 d’abril de 1606 de part dels diputats de la
Diputació del General o Generalitat.
Tot i això, no s’ha de descartar la possibilitat
d’un mapa que no tingués res a veure amb el de
Vrients.
Reflexions finals
Si per a jutjar el nivell cartogràfic assolit per
les plantes de Catalunya en els inicis de la cartografia
impresa prenguéssim com a punt de referència
aquesta versió del Principat subscrita per Vrients,
el resultat seria certament satisfactori. És clar que
estem davant d’un document que fou elaborat sobre
35
el terreny, sense ésser copiat des de les dependències
d’un taller de cartògrafs situat en un altre país,
i això es nota. També perquè les persones que hi
intervingueren, a part ésser bons cartògrafs i conèixer
bé el territori, eren bons artistes, bons dibuixants,
bons gravadors i bons impressors. No fou
certament per no res que el seu perfil, l’escala i en
bona part la toponímia serviren de base a cartògrafs
tan il·lustres com Mercator (1611) i Blaeu (1634) en
la inclusió dins dels seus atles de la imatge del territori
català. Aquesta empenta inicial, però, no tingué,
en termes generals, gaire continuïtat. El perfil i contingut
del mapa de l’editor Vrients, compartit amb
el que imposà l’escola sansoniana, s’anà repetint al
llarg dels anys. Sovint no s’hi incloïen les actualitzacions
–cas de la pèrdua dels territoris transpirenaics
o bé el dels límits de les vegueries–, i en d’altres
casos es publicaren versions d’una qualitat inferior
a la de mapes precedents.
Tot i això, cal excloure d’aquesta conclusió treballs
com els d’Aparici (1720, 1765), del comte de
Darnius (1726) –per citar-ne només dos de ben significatius–
que sí que aportaren novetats i millores
en la interpretació del territori de Catalunya.
Montserrat Galera i Monegal
Cap de la Cartoteca de Catalunya
Institut Cartogràfic de Catalunya