Descarga completa (3MB) - Institución Fernando el Católico

LEXICOGRAFIA CATALANA A L’ARAGÓ
El món actual difumina la partió entre el lèxic comú i la terminologia,
i els diccionaris generals de les llengües tenen cada vegada
més entrades del lèxic originàriament no comú. Una de les conseqüències
més destacables de la labor duta a terme en la preparació de
la segona edició ha estat justament l’ampliació notable i ponderada
de la terminologia (p. XVI-XVII).
L’IEC ha heretat del mestre Fabra el criteri composicional i no
l’ha abandonat mai; ben al contrari, gràcies a una millor coneixença
de la realitat variacional de la llengua, ha estès constantment la seva
presència en el diccionari normatiu, a partir dels criteris de la tradició
i la popularitat, de l’extensió territorial, de facilitar la substitució
d’una interferència, de l’aprofitament de matisos, de la coherència
estructural. Pel que fa a la variació diatòpica —en aquesta segona edició,
la Secció Filològica ha comptat amb investigadors de tots els
territoris de la llengua catalana: la Catalunya del Nord, l’Estat d’Andorra,
la Franja, el Principat de Catalunya, les Illes Balears, el País
Valencià i l’Alguer—, s’ ha ampliat el nombre de lemes considerats
dialectals —estrictament tots ho són—, basant-se en dos criteris principals:
el de la coherència i el de la conveniència d’eixamplar-ne el
repertori. Aquesta realitat respon a la voluntat de confegir el diccionari
per a tots els territoris de la llengua catalana (p. XIX). Per tant,
l’Institut d’Estudis Catalans i la Secció Filològica han continuat i han
envigorit l’obra de la cooperació i el consens (p. XXV).
3.2. Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC)
Joaquim Rafel dirigeix un equip que està treballant en el Diccionari
descriptiu de la llengua catalana, de nova planta, que es basa
en els materials del Corpus Textual Informatitzat del Català Contemporani
que va dirigir ell mateix (Veny, 2001: 177, n. 1). Recull els
termes enregistrats sense la restricció de la normativa establerta.
Aquest projecte és particularment útil per a copsar tendències en la
formació de neologismes, graus d’interferència, procedències lingüístiques
de les paraules no catalanes, etc. i per a delimitar aquells
mots que han de marcar el caràcter culte i formal en l’expressió oral
i escrita, tot rebutjant simultàniament els que desfiguren el tarannà de
la llengua catalana (http://dcc.iecat.net/ddlc/index.asp).
AFA-65 191