los partidos democráticos en la Transición política valenciana - CCOO

DocumentoUnió Democràtica del País Valencià (UDPV)“El curs 1962-1963, Rafael Lluís Ninyoles i jo vàrem crear la UDPV: un partit valencià,evidentment nacionalista, inspirat en l’humanisme personalista i comunitari.D’entrada, el partit era d’àmbit pràcticament universitari” –Vicent Miquel–. L’òrgand’expressió del partit serà la revista “Al Vent”, i entre els militants trobarem “Sena,Màrius Viadel, Tortajada, Calvera, Ballester, Alepuz, Pérez Moragón, SánchezPantoja, Rivas, Enric Climent i molts d’altres”. Segons el testimoni actual de VicentMiquel, el partit naix la Setmana Santa de 1964, amb un Ninyoles plenamentintegrat en el partit, i amb un Paco Pérez-Moragón molt jove. El contacte amb elsantics membres d’Acció Nacionalista Valenciana es produirà a través de JoanFuster, qui propiciarà un contacte entre Fermí Cortés i els joves promotors a la llibreria“Can Boïls”. Encara que Fuster animarà Vicent Miquel a contactar ambAdlert i Casp, serà el fusterisme del grup i la opinió negativa de Moròder respected’Adlert (“és un Torquemada”), la que truncarà eixa relació amb els qui, en el fons,comptàven amb la legitimitat històrica de la primera experiència valencianista idemòcrata-cristiana.Publicidad electoral de la UDPV, y de su candidatoVicent Ruiz Monrabal.La UDPV celebrarà el seu I Congrés el 1964, amb uns cinquanta militants, on s’aprovaràel seu programa polític i es signarà un pacte amb la Unió Democràtica de Catalunya(UDC), “pel qual UDC es comprometia a ajudar al reconeixement a escala peninsular iinternacional del nostre partit. I mentre arribava aquest reconeixement, UDCcomptava sempre amb una representació de la UDPV als llocs decisoris d’aquestsorganismes estatals i internacionals”. (Fabregat, A. 1977: 110). Gràcies a la col.laboracióde D. Joaquim Maldonado, president de l’Ateneu Mercantil, i de Robert Moròder,secretari general de l’entitat, l’esmentat primer Congrés es celebrarà no a Xàtiva,on s’ha considerat sempre, sinó a les dependències del propi Ateneu Mercantil.Durant els anys 1966 i 1967, el grup de la UDPV organitzarà el Grup d’Amics de JoanXXIII amb la col.laboració dels comunistes al C.E.M., participarà en la campanyacontra el referèndum i ja l’any 1968, el que Vicent Miquel anomena la “diàspora”professional comportarà una certa desactivació del partit. [...]El projecte polític originari de la UDPV anirà absorbint i integrant diverses iniciativesdisperses al voltant de la sensibilitat demòcrata-cristiana, i així, des del 1964, hihaurà contactes amb el grup pre-polític que encapçala Vicent Ruiz Monrabal nomassa sensibilitzat per la “qüestió nacional”, i serà l’any 1972 quan ja en l’àmbitpartidista decideix la integració el “Partido Demócrata Valenciano” de Ruiz Monrabali la posterior dels elements “gilroblistes”. Pel que fa a la primera integració, VicentMiquel assegurarà que “Aquesta integració no la veiem clara els del sector ‘històric’:Ninyoles, Moròder i jo mateix. Però finalment la cosa tirà endavant, i ha estatun encert”.Texto: Tradició i modernitat en el valencianisme. Benito Sanz Díaz y Miquel NadalTàrrega. Eliseu Climent, Editor. 3i4. Valencia, 1996, pp. 149 y siguientes.Vicent Miquel i Diego era uno de los históricos de lademocracia cristiana valenciana. Militaba en la UDPV desde1962, siendo estudiante de Derecho en la Universidadde Valencia. Destacará por su defensa de la autonomíavalenciana. En la época del Consell del PV sería elsecretario de la institución autonómica. Foto Consell.“En el desarrollo de la UDPV podem distinguir varies fases: Una primera, l’any62, aproximadament, en què era un nucli fonamentalment universitari. Escrea la Unió Democràtica del Poble Valencià, prompte dit País Valencià, on hihavia Vicent Miquel, Ernest Sena, Ninyoles, i molts més, potser també FermínCortés, era una minoria intel·lectual nascuda a la calor de la universitat. Erael sector nacionalista, perquè al final en l’oposició democràtica –i valgaaquest incís– fins l’any 77 tots els partits duien “País Valencià”, com els hedit, però quasi tots els que tenien cartel, o imatge, o lluita organitzada erennacionalistes en si mateixos. [...] L’altre sector que s’integra els anys 67, 68,69, en la UDPV renovada o ampliada –diguem-ho com vulguem, era el sectorapostòlic; procedia de la Joventut d’Acció Catòlica que es allò que jo encapçalavaen aquell moment. Però en aqueixa Joventut d’Acció Catòlica erendemòcrates-cristians per un concili, per don Rafael González Moralejo, pelsmoviments especialitzats d’Acció Catòlica, per l’encarnació en el món perajudar els pobres, els vells, la Justícia, etcètera, i molt poquet pel PaísValencià. Això després l’altre sector anava adoctrinant-nos i, al final, anàvemcompartint una mateixa posició. Però hi havia un sector nacionalista del’any 62 i un sector apostòlic, li dic jo, que era la Joventut d’Acció Catòlicamolt evolucionada. I després un tercer sector que era l’històric, els ‘gilroblistes’,que encapçalava Joaquín Maldonado, Paco Davó, Escrivà de Gandia.Eren els qui quedaven de la Dreta Regional Valenciana en aquest poble”.Vicente Ruiz Monrabal en la Mesa redonda sobre los partidos políticos. LaTransición política en la Comunidad Valenciana. Fundación profesor ManuelBroseta. Valencia, 1998.Vicente Ruiz Monrabal –secretario general de la comisión ejecutiva de laUDPV– sería el dirigente más conocido del partido, vinculado a la democraciacristiana. En la foto aparece junto al liberal Joaquín Garriges.226La construcción política de la Comunitat Valenciana