Revista Temes Rurals núm. 1

Conclusions
Si bé ja des dels treballs de Sorre (1913) o
Vilà i Llobet (1951) hom constata l’existència
de vies transhumants amb origen o destinació
a la Cerdanya, tota la documentació aplegada
en aquesta recerca té paradoxalment un caràcter
marcadament local.
Els quatre camins que en la documentació analitzada
s’anomenen “carrerada” o “cañada”
—1. La carrerada del Tudó; 2. La carrerada
d’Angostrina; 3. La “cañada” de Queixans, 4.
La “cañada” de les Planes (Urtx)— es descriuen
sempre des d’una òptica purament local.
Això és així també en el cas de la carrerada
del Tudó, que la documentació existent
relaciona sempre amb els desplaçaments de
ramats de la vila de Llívia al bosc de Llívia.
Aquest és el camí ramader més àmpliament
documentat, però no ho és perquè tingui una
major importància o una significació regional
en qualitat de via transhumant, sinó merament
pel seu caràcter transfronterer, fet que
muda un conflicte de naturalesa local (entre
Llívia i Angostrina) en un problema de rang
internacional lligat a la mateixa indefinició de
la línia fronterera (que no s’estableix fermament
fins a l’any 1868).
La carrerada d’Angostrina té també un caràcter
local (neix prop del poble mateix), mentre
que la “cañada” de Queixans condueix a la
Pleta de Queixans (on, d’acord amb la documentació
existent, aparentment acaba), com
la “cañada” de les Planes d’Urtx que es dirigeix
a la Pleta Vella de les Vaques.
En aquest sentit, malgrat les denominacions
que inequívocament denoten la naturalesa
pecuària, distintiva, d’aquestes vies, les carrerades
o cañadas no es distingeixen funcionalment
dels camins “del monte” i “de cabras”
de Vilallobent, Queixans, Urtx, el Vilar
i Alp, destinats clarament a la transterminància
de caràcter local.
En definitiva, malgrat que alguns dels camins
ramaders documentats formin part de grans
eixos transhumants, aquests no s’identifiquen
amb una denominació específica, i en
la documentació consultada sempre figuren
com a vies d’àmbit local.
D’altra banda, els camins ramaders transcorren,
al pla, pels còrrecs o torrenteres
(antany per la ribera del Segre) i, a la
muntanya, per les carenes. Cal atribuir
aquests traçats, d’una banda, al desig
d’apartar el trànsit ramader de les zones
de conreu (tal com il·lustra a la perfecció
el conflicte multisecular entre Llívia i Angostrina),
però també a la voluntat de preservar
els camins públics generals, com
il·lustra el pas de la “cañada” de Queixans
entre els dos ramals del camí ral de
Puigcerdà a Ribes de Freser.
Finalment, l’única referència documental a
l’amplada dels camins ramaders és la de 5
metres que l’afitament del terme de Llívia de
l’any 1868 va atorgar a la carrerada del Tudó
al sector del rec de l’Home Mort, novament
des d’una perspectiva local.
Bibliografia
ANGLADA, M. (1962). Vint-i-cinc anys a Llívia: estampes de la Cerdanya.
CAMPILLO, X. (dir.) (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà.
Berga: Grup de Defensa de la Natura del Berguedà.
CAPDEVILA, J. (2011). “Informe sobre els límits i relacions de veïnatge
de Llívia (1 d’abril de 1862)”. A: “Annex C - Transcripció de documents
manuscrits”, La delimitació de la frontera hispanofrancesa (1659-1868):
C-182-C-186; C-204-C-206. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona.
COLOMINA., M. (2010). “Inventari de camins de Llívia”, Adequació de la
xarxa de senders de Llívia. Montellà: Socarrel.
LLOBET, S.; VILA, J. (1951) La trashumancia en Cataluña, Congrés Internacional
de Geografia de Lisboa. Lisboa, vol. II:36-37.
SORRE, M. (1913). Les Pyrénées méditerranéennes. Étude de géographie
biologique. París: Armand Colin.
TORRAS, C. A. (1924). Cerdanya. Barcelona: Tallers Gràfics Hostench.
Art, patrimoni i cultura rural
Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització
149