Revista Temes Rurals núm. 1

Introducció
Paisatge i ecosistemes
Actualment, el 55% de la població mundial viu en zones urbanes
i les projeccions preveuen que el 2050 la població mundial
resident en aquests espais pot arribar a créixer fins al 68%
(Nacions Unides, 2018). Aquest augment, juntament amb el
conseqüent procés d’urbanització, que s’està convertint en
una tendència prevalent a escala planetària, està donant lloc a
diferents problemàtiques ambientals en molts països del considerat
com a Nord Global (Mao et al., 2017). Així, nombrosos
estudis han confirmat l’associació entre la contaminació de
l’aire i la salut humana, i han posat de manifest com l’exposició
aguda i prolongada a la pol·lució està associada a determinades
malalties, com desordres cardiovasculars (Hassing et al.,
2009; Castro-Giner et al., 2009; Sun and Hong, 2010; Brook
et al., 2010) i malalties respiratòries. Altrament, la prevalença
de trastorns al·lèrgics ha crescut durant les darreres dècades
en els països desenvolupats, i particularment en les zones urbanes
(Butz et al., 2013). D’altra banda, la hipertensió, un dels
principals factors de risc en malalties cardiovasculars, està
fortament lligada a l’ambient urbà (Fuks et al., 2011; Sorensen
et al., 2011). A més, és sabut que, en les societats urbanes
modernes, l’estrès és la causa creixent d’efectes a llarg termini
sobre la salut de les persones (Sluiter et al., 2000). L’estrès és
actualment un punt d’interès de la sanitat pública, ja que es
relaciona amb patologies lligades a la salut mental, així com a
malalties cardiovasculars, gastrointestinals, immunològiques i
neurològiques (Nilsson et al., 2011). Aquest fet suggereix que
el control de l’estrès és vital per mantenir una bona salut i prevenir-ne
malalties relacionades en zones urbanes (Takayama et
al., 2014 ). A banda, s’ha observat com persones exposades a
nivells alts d’estrès i sense cap malaltia es poden arribar a percebre
elles mateixes com a no sanes (Tsunetsugu et al., 2010).
La contaminació acústica, la pol·lució de l’aire, la pressió laboral
i altres elements estressants de la vida urbana fan que la
població urbana cerqui formes d’alliberament d’aquest estrès
(Frumkin, 2001). D’entre les diferents iniciatives, una de les
que està guanyant força darrerament són les visites al bosc
entenent-lo com a una font de salut. Aquesta idea, anomenada
Shinrin yoku, o banys de bosc, va ser desenvolupada pel
Ministeri d’Agricultura, Boscos i Pesca del Japó l’any 1982 i
es defineix com el fet de mantenir un contacte amb l’atmosfera
del bosc amb l’objectiu de millorar l’estat mental i induir
a la relaxació física individual (Park et al., 2007). Des de la
seva creació i instauració, aquesta activitat ha esdevingut una
pràctica de relaxació reconeguda (Ohtsuka et al., 1998; Ohira
et al., 1999) i actualment és considerada una de les pràctiques
més esteses quant als boscos i els seus efectes sobre
la salut humana (Park et al., 2010). Recentment, els banys de
bosc han anat rebent un creixent interès per part de diferents
sectors de la societat i han arribat a captar l’atenció del sector
de la medicina preventiva (Tsunetsugu et al., 2010; Lee et al.,
2011a; Li et al., 2014; Miyazaki et al., 2014). A escala mundial,
aquest nou ús del bosc ja ha estat identificat per alguns autors,
que descriuen com els objectius forestals estatals de diferents
països estan variant quant a objectius, en què s’ha passat de la
conservació i la producció a la recreació i el foment de la salut
humana pel que fa a ús del bosc (Geonwoo et al., 2015).
76
Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?