Revista Temes Rurals núm. 1

Introducció
Amb la crisi climàtica que ens ha tocat viure, es fa cada dia
més evident que les societats humanes hauran d’abandonar la
via energètica que ens va llegar el segle XX. El camí que ens
ha permès disposar d’energia a partir de la crema de materials
fòssils i de la fissió de materials nuclears ha topat amb els
llindars ecològics del nostre planeta (la capacitat de càrrega
de la biosfera): escalfament global a causa de les emissions
de gasos d’efecte hivernacle com a resultat de la combustió de
fòssils i enverinament radioactiu per les emissions de radioactivitat
com a conseqüència de la fissió de materials nuclears.
L’era del foc està arribant a la seva fi.
A Catalunya, també es pateixen les conseqüències d’aquesta
era del foc. En els darrers anys, les emissions de gasos d’efecte
hivernacle (mesurades en CO2 equivalent) han oscil·lat entre
les 40 i les 50 milions de tones a l’any, i les de radioactivitat
a l’aire i a l’aigua, com a conseqüència del funcionament dels
tres reactors nuclears, són de l’ordre de 250 bilions de becquerels
a l’any.
La nostra societat, com totes les societats humanes, necessita
l’energia per proveir-se dels serveis que la població demana.
Al llarg de segle XX, i encara en l’actualitat, Catalunya disposa
d’energia que importa de països estrangers (en forma de
materials fòssils, però també materials nuclears). Tot plegat,
suposa una sangonera econòmica per al país que, a la vegada,
el fa depenent de tercers.
Tot això vol dir que l’energia hauria de ser considerada com
una prioritat estratègica a l’hora de definir les polítiques que
es vulguin dur a terme. Fins ara, al llarg dels darrers decennis,
ben poca atenció s’hi ha posat, en l’energia, atès que vam tenir
un president i uns governs als quals ja els estava bé l’herència
energètica que el franquisme va deixar, un sistema en què
totes les formes d’energia romanguessin en mans d’uns pocs
grups (primer, monopolis, i més endavant, oligopolis) i que es
podria sintetitzar com “no et preocupis per l’energia i abona’t a
una gran companyia”. El resultat ha estat una gran dependència
energètica del país i una eficiència, tant en generació com
en ús final, molt i molt millorable.
Trencar amb aquesta situació heretada del passat vol dir capgirar
el sistema energètic vigent (basat en l’obtenció d’energia a
partir de la combustió de materials fòssils i la fissió de materials
nuclears, que resulta brut, ineficient, centralitzat i dominat per
oligarquies) i bastir-ne un de ben diferent (basat en la captació,
transformació i ús de l’energia continguda en els fluxos biosfèrics
i litosfèrics, és a dir, net, eficient, distribuït, democràtic).
A Catalunya, ja s’han fet els primers passos amb l’aprovació per part
del govern de la Generalitat, el 31 de gener de 2017, de les bases per
el Pacte Nacional per a la Transició Energètica 17 , que apunta que el
sistema energètic català es basi al 100% en energies renovables
abans de l’any 2050 i en l’aprovació, el 27 de juliol de 2017, per
part del Parlament de Catalunya de la Llei 16/2017
Paisatge i ecosistemes
17
El Govern aprova les bases per al Pacte Nacional per a la Transició Energètica amb l’objectiu d’arribar al 100% d’energies renovables el 2050: http://premsa.gencat.
cat/pres_fsvp/AppJava/acordgovernidioma/7121/ca/govern-aprova-bases-pacte-nacional-transicio-energetica-lobjectiu-darribar-100-denergies-renovables-2050.do
Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)
59