El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

Pensar que els qui havíem viscut al Barri havien constituït una mena d'organització de
solidaritat entre ells i en relació als qui continuaven vivint-hi era una teoria agosarada, però
no impossible.
Era una possibilitat i, si no era cert el que jo intuïa, no hi tenia res a perdre. Potser sí que era
una mica fantàstic, però a la meva germana Isabel li va semblar creïble. Com era d'esperar,
el meu cunyat Joaquim no atorgava cap possibilitat de certesa en el nostre intent. I jo m'hi
vaig implicar perquè m'estimo la germana i el nebot i perquè vaig veure el pànic en els ulls
d'aquell noi de divuit anys, i el pànic és molt més preocupant que les ferides que el tenien al
llit de l'hospital. A la Isabel li preocupava tant la por del seu fill com les ferides; a en
Joaquim, en canvi, només li preocupava el braç trencat, les dues costelles enfonsades i
l'hematoma a la cara, espectacular, però que jo prou sabia que no tenia gaire importància.
Feia divuit hores que era a l'hospital després que aquella colla de nois l'apallissessin a la
discoteca. Pel que vaig saber, hi va haver un cúmul de circumstàncies que van
desencadenar la baralla, de la qual el meu nebot Oriol havia resultat el més mal parat: una
noia que havia sortit amb un dels contraris, cert odi engendrat pels grups clarament
diferents de l'institut i un soterrat conflicte idiomàtic -els agressors eren de parla castellana.
Tot plegat, i potser perquè els agressors eren més nombrosos, es va desencadenar una
baralla de la qual ja s'havien fet denúncies i atestats i la premsa local se n'havia fet ressò.
Li vaig dir a l'Oriol que li aniria a buscar una revista perquè es distragués durant les trenta
hores que havia d'estar-se en observació i, en tornar, vam estar deu minuts a soles i vaig
aprofitar-ho per preguntar-li coses que no m'havien quedat prou clares:
De què tens por?
Conec els qui m'ho van fer, són nois del Barri.
Però no has de témer; en aquest moment estan denunciats i és ben segur que tenen més por
ells que tu.
No saps de què parles, tiet. Els joves d'ara del teu Barri no són com éreu vosaltres.
Com són ara?
Van amb colla, tenen odi, el ressentiment els fa ser venjatius.
Comprenc que estiguis afectat, només cal veure com t'han deixat, d'aquí a uns quants dies
ho veuràs millor, ja ho veuràs!
Jo no sóc un covard, tinc por perquè a ells tant se'ls en dóna. No tenen res a perdre i temen
poques coses.
Però tu hi tens alguna cosa en especial? Què et pot fer diferent de qualsevol altre jove?
Per a ells sóc un representant d'una classe superior, però això no em preocupa: n'hi ha molts
més. El pitjor és que em vaig enamorar d'una noia que feia poc ho havia deixat córrer amb
un d'ells, i és un dels més violents.
Però aquest problema, en tot cas, és personal entre tu i ell.
És clar que sí, i filant molt prim entre ell i la noia, però aquesta gent és molt valenta quan
va amb colla; a soles són com qualsevol altre.
Miraré què hi puc fer.
Em va fer una mirada d'agraïment, més pel que el vaig entendre que no pas pel que el
pogués ajudar. Però jo volia ajudar-lo. Per això aquella nit vaig dir a la Isabel i el Joaquim
que vinguessin a sopar a casa. L'Oriol és el seu únic fill i la Isabel aniria a passar la nit amb
el noi; amb el trasbals no els anava bé de fer menjar i van agrair venir a sopar a casa. Em va
semblar oportú que en parléssim i vaig oferir-los la meva ajuda.